Cultura

Carmen Castillo

Cineasta, escriptora, docent i exiliada

“Es lluita contra l’oblit”

Amb els films busco lluitar contra l’oblit. Un crea en contra de l’amnèsia

Carmen Castillo Echevarría (Santiago de Xile, 1945) ha tornat aquests dies a Catalunya per presentar dues pel·lícules al Cinema Truffaut de Girona i inaugurar l’exposició que li dedica el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, Carmen Castillo: una exiliada xilena, que es pot visitar fins al 27 de març. Acompanyada per Imma Merino, periodista, crítica de cinema i, sobretot, amiga, parla –i es fa escoltar– sobre el que suposa ser una exiliada amb determinació, saviesa i un punt d’emoció.

Què ens trobarem a l’exposició del Mume?
La concepció de l’exposició és el resultat d’una llarga amistat i de coincidència amb l’Imma; des que ens vam conèixer a la presentació de Calle Santa Fe, va venir a París i vam forjar una amistat. La nostra va ser una connexió artística, intel·lectual i afectiva molt forta. Jo mai havia tingut relació amb Catalunya i Espanya i ella va ser la que em va obrir les portes a aquestes terres. I els seus treballs i les seves anàlisis m’han ajudat a continuar fent altres obres. Amb Jordi Font, l’antic director del Mume, vam pensar fer aquesta exposició, que és una obra conceptual de l’Imma i la Roser Bover a partir dels meus treballs i que té una visió molt clara de com fer un recorregut per l’exili que he viscut. Un recorregut que parteix del subjectiu, íntim i universal que té com a objectiu que pugui atrapar l’emoció del que suposen altres exilis.
N’hi ha molts, suposo.
Per a mi no hi ha un exili, hi ha tants exilis com exiliats. I a l’exili de cadascú n’hi ha diversos. Així que no es pot parlar d’una manera conceptual. L’exili és com un dilema, no un problema, és quelcom que portem tota la vida aquells que hem estat expulsats i als quals ens estava prohibit tornar al país d’origen. Jo he estat apàtrida, refugiada i vaig seguir un llarg camí fa molt temps. A l’exposició es pot apreciar a través de les estacions. Partim d’un inici, en què l’apertura és l’alegria, el gaudi d’un país construint-se en un somni despert que era Allende, per després ja passar al cop d’estat i que ressoni el poema de César Vallejo: “Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé!” Aquest poema m’ha acompanyat tota la vida. A través del recorregut hi ha extractes dels meus treballs escrits i filmats, així com dels meus companys en el meu exili, com per exemple imatges d’arxiu i de filmacions fetes pels militants del MIR, que recollia a Calle Santa Fe i a La embajada, o La flaca Alejandra, sobre una exmilitant del MIR que sota tortura ens va delatar. Un film que no pretén condemnar ni justificar, amb el qual busco reflectir com funcionava la màquina de matar de la dictadura.
Quanta memòria filmada.
Una memòria farcida de morts i desapareguts, en què cadascú té la seva història i no només parlen de l’exili sinó de l’experiència de l’exili.
La seva lluita, canalitzada a través del cinema, busca perpetuar la memòria?
Busco lluitar contra l’oblit. Un crea en contra de l’amnèsia, de l’oblit. La memòria és quelcom que es construeix, canvia, mai és immòbil ni conclou. Com més passa el temps, més em reqüestiono la meva pròpia. Perquè jo també he estat en la desmemòria. No es pot posar la memòria en un museu i ja està, s’acaba el problema. No! La memòria es mou amb un mateix, si el record no envelleix mai, sorgeix en qualsevol moment, el present el crida. Rere la memòria hi ha un instrument polític. I segons l’actualitat i la necessitat del present, la lluita de classes o la lluita en contra de l’oblit, de la memòria dels vencedors, és quan ha d’intervenir. Poden entrar en contradicció també, és clar. Potser en una part de la meva vida la lluita va ser per a mi el sosteniment de l’existència. Va caldre travessar períodes ben ombrívols de l’exili per tornar a agafar l’energia per continuar.
I com veu Xile ara?
Ens trobem amb un país en rebel·lió, on la memòria dels vencedors sorgeix, com diu Walter Benjamin. Aleshores tens a Xile un dels pocs llocs del món on el “ja n’hi ha prou” –ja n’hi ha prou d’humiliació, indignació, abús– es conjuga a la poètica dels carrers i de la lluita actual amb la memòria... I ressorgeix la figura d’Allende i la de Miguel Enríquez, i les preguntes a la meva generació. Una memòria abraçada per aquesta joventut sense por, i en què dialoguem entre generacions. És un moment molt especial, molt bell en aquest sentit. Amb qualsevol cosa que passi, ja tenim diverses victòries. Com que Constituyente la presideix Elisa Loncón, una dona indígena, maputxe. No sabem què passarà, però la dreta s’organitza i envesteix.
Com aquí, doncs. Des de fora com s’ha seguit el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya?
És molt igual el que passa! Jo a França ja ho dic, que posem els ulls aquí perquè penseu que el que succeeix allà, a Catalunya, ens pot ajudar a pensar i imaginar les accions. És esperançador.
Semblances perquè aquí també vam viure una dictadura i una transició que no ha curat les ferides i molta d’aquella crosta de la dictadura encara es manté en el poder?
El mateix. S’ha de saber que la transició xilena va ser assessorada des de Madrid. Compte, però, aquí encara es troben fosses que han passat més temps enterrades, fins a vuitanta anys! Mentre això es perpetuï hi ha persones que es mantenen desconnectades de la seva història. Això va passar a Xile, es va girar full i mai s’ha explicat res. Tot era “la felicitat que venia” i mentrestant es construïa una societat neoliberal perfecta. Però mira, allà, en aquella societat perfecta, ara hi ha hagut un esclat social, massiu!
“La lluita val la pena”, diu. Però cal continuar fent-ho, malauradament, oi?
Tracto d’explicar que a pesar dels dolors, la mort i el sofriment, val la pena lluitar. Lluitar significa viure instants de felicitat. Què és la felicitat, en definitiva: quan ser i arribar a ser es conjuguen en un instant, aquest és el gaudi de fer quelcom col·lectivament amb una mirada a l’horitzó. En canvi, la passivitat, la impotència, el fatalisme que ens volen ficar al cap és d’una tristesa absoluta. Walter Benjamin va dir: “La promesa incomplerta dels anteriors, quan entra al present, és una font d’energia.” I així és.
Encara se sent exiliada?
Cartas sobre el exilio, de María Zambrano, em va marcar profundament amb allò de: “Amo mi exilio, es porque no lo busqué, porque no fui a perseguirlo.” Encara que sembli una contradicció, allò viscut és sacre, és la meva vida. I això és el que em va ajudar molt, perquè efectivament aquell país, al qual mai no renunciaré per l’amnèsia, per l’arrogància dels vencedors, per l’horror d’aquella societat de mercat, és el meu país, on tinc els meus companys, la meva família, on vaig fer-me cineasta, una llengua, trobades decisives..., i quasi 50 anys d’exili que els estimo. Amb això camino. L’exili no s’acaba quan s’aixeca la prohibició del retorn, perquè “un és exiliat per sempre”, com diu el cineasta cambodjà Rithy Panh.

La memòria històrica, filmada

Durant la dictadura xilena va militar al MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria), un grup resistent que lluitava clandestinament contra la dictadura. El 1974, després d’un fort atac repressor de la dictadura, fruit d’una delació que va posar fi a la vida del seu company i líder del grup resistent, Miguel Enríquez, va poder exiliar-se a París. Carmen Castillo ha treballat fent documentals per a la televisió i també documentals relatius a la recuperació de la memòria històrica, com La flaca Alejandra (1994), que narra el retrobament d’una delatora amb una de les víctimes, duta a terme durant la dictadura de Pinochet a Xile, i Calle Santa Fe (2007), una producció sobre l’experiència en la pròpia pell de la directora de la repressió pinochetista i de la memòria dels vençuts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.