Cultura

El final de la Perona

L’Arxiu Fotogràfic exposa el reportatge que va fer Esteve Lucerón a l’últim barri de barraques de Barcelona entre el 1980 i el 1989, just abans de ser enderrocat

“Mai busca compassió, pena, folklore. Fotografia [els gitanos] amb tota la dignitat del món”

El Correo Catalán va publicar el 7 de novembre del 1971 un mapa dels barris de barraques de Barcelona en què la taca més grossa de totes era la Perona, a la frontera entre el Clot i la Verneda. Nou anys després, un fotògraf hi va entrar per documentar-ne els últims sospirs, tot i que llavors, el 1980, ni ell ni ningú sospitava que no massa anys després seria enderrocat. La Perona va ser el darrer vestigi del fenomen del barraquisme a les portes dels Jocs Olímpics. Aquell fotògraf es deia, i es diu, Esteve Lucerón (la Pobla de Segur, 1950), a qui ara l’Arxiu Fotogràfic (AFB) ha organitzat l’exposició més important, La Perona. L’espai i la gent.

Amb la mala sort que des de fa unes setmanes Lucerón està hospitalitzat. Però va ser a temps de seleccionar el centenar d’imatges que lluiran a l’AFB fins al 22 de maig, junt amb el tècnic de la institució Jordi Calafell. Un bocí dels 2.000 negatius que formen el reportatge que va fer a la Perona durant nou anys, fins el 1989, just abans que no quedés cap rastre d’aquell nucli de barraques que s’havien començat a construir a finals dels anys quaranta. Els primers temps, n’eren unes 200, habitades tant per paios com per gitanos. La desaparició del Somorrostro, el 1966, va multiplicar-les per cinc. Unes 5.000 persones, al final ja només d’ètnia gitana, es van acabar concentrant en aquesta zona que en realitat era un únic carrer, això sí, de dos quilòmetres.

Lucerón va fer una immersió profunda en aquell món de misèria extrema, que pocs gosaven trepitjar per por, “amb una gran humilitat”, diu Calafell. La del seu propi caràcter i la de la seva pròpia condició social. Fill de represaliats de la Guerra Civil, militava en el moviment comunista i ni tan sols era, ni ho ha estat mai, fotògraf professional. La seva primera càmera se la va comprar amb la indemnització que li va donar l’empresa metal·lúrgica on treballava.

La Perona va ser el projecte de la seva vida, sense rebre’n res a canvi. Mai va publicar ni una sola fotografia a la premsa. A partir del 1990 les va començar a exposar tímidament en galeries, però no ha estat fins a temps recents que han tingut una difusió remarcable, en museus i en llibres com el que li va editar l’Ajuntament el 2017. Aquell mateix any va donar tot el seu fons a l’AFB.

No va ser l’únic fotògraf que va posar atenció en la dura realitat dels més exclosos. I, doncs, què el diferencia dels altres? “Que ell no en destaca la seva gitanitat sinó la seva humanitat”, subratlla el fotògraf Manolo Laguillo, que signa un dels textos del catàleg digital de l’exposició. Laguillo va ser professor seu al Centre Internacional de Fotografia, que, en ple Raval, va irradiar modernitat en el seu periple efímer, entre finals dels setanta i principis dels vuitanta.

D’aquesta escola en va sortir “un fotògraf 100% que sabia molt bé quina fotografia volia fer”, sosté Laguillo. A la Perona hi anava cada dia, però no sempre en feia fotografies. La major part del temps el dedicava a parlar amb les seves gents, i es va guanyar la seva confiança. Li van obrir les barraques, dins les quals els va fer retrats familiars en què la tendresa s’imposa a la pobresa o, tot el contrari, les va immortalitzar buides, dominades pel caos de les seves pertinences. Tampoc es van importunar quan els va voler captar menjant al mig del carrer. Ni quan els nens jugaven. Ni quan els homes es reunien improvisadament sense que puguem endevinar si tramaven res. Ni quan les dones, molt presents en les seves imatges, no paraven quietes. “Sense elles no hi havia casa, no hi havia família, no hi havia barri”, diu Calafell.

“Mai busca compassió, pena, folklore. Fotografia aquells individus amb tota la dignitat del món”, remarca el comissari. “No destil·len tristesa”, hi afegeix Laguillo, que insisteix en la importància del factor ideològic. Lucerón, precisa, veia en la fotografia una eina no només per deixar constància d’una situació social gravíssima sinó també “per contribuir a canviar-la”. El 1985 va començar a treballar al magatzem dels tallers de formació ocupacional organitzats pel Patronat Municipal de l’Habitatge. S’obria una escletxa de llum per a aquella comunitat, i també la va documentar.

Als noranta, la Perona ja no existia i ell, com una mala passada del destí, va estar a punt de perdre la vista, que sempre havia tingut delicada. A principis de la dècada del 2000 va tornar-hi per fotografiar el parc de Sant Martí de Provençals, el substitut d’aquell entorn decrèpit, avui trasbalsat per les obres de l’estació de l’AVE de la Sagrera. I on no ha deixat de tornar mai és a les persones que hi havien viscut. Ha mantingut el contacte amb moltes d’elles i de tant en tant truca a l’AFB perquè li facin còpies de les imatges i els les regala.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.