Cultura

La veu que faltava

Mercè Ibarz revalora la narrativa d’Anna Murià, sempre a l’ombra de Bartra i Rodoreda, amb la tria de contes ’Sota la pluja’, un esclat de sensualitat i fantasia

“Jo, com a escriptora, estic contenta del que he fet. I conec quins són els meus límits.” Una lectura precipitada d’aquesta declaració d’Anna Murià (Barcelona, 1904-Terrassa, 2002) pot fer decantar-la cap a la renúncia, aquella mena de subsidiarietat que se suposa a la literatura feta per dones, de volada curta però mitjanament satisfeta. Però Mercè Ibarz, que va tractar-la de gran i va intimar-hi prou per arribar a comprendre-la fins i tot en el que callava, hi fa parar una mica més d’atenció. Murià és, sí, una escriptora atrapada entre dos monstres: el seu home, Agustí Bartra, i la seva amiga, Mercè Rodoreda, però aquest retirar-se darrere seu, com un testimoni devot o un còmplice discret (ella mateixa escriu: “La resignació és una forma passiva de l’hostilitat”), no és tant la decisió d’algú que ha preferit el segon terme per comoditat o modèstia, sinó la voluntat de complir un servei més alt. “Sostinc que ella mateixa ho va decidir, i que aquesta és una actitud de crítica cultural”, afirma Ibarz, que tot seguit ho argumenta: “Ella creu que Bartra i Rodoreda són enormes i que cal dir-ho. Em recorda Nina Berberova, que dedica les seves memòries a parlar no tant d’ella com de la seva generació, dels autors que la justificaven, com ara Nabokov. L’Anna fa el mateix. No ho vam comentar mai. La vaig conèixer sola, i vam parlar ben poc de Bartra. Ho he vist amb el temps, això que et dic. També jo ho podria afirmar dels autors que justifiquen la meva, de generació.” El risc d’una generositat com aquesta, però, és una certa relegació, i a vint anys de la mort de Murià, també Ibarz constata quina narradora ens hem estat perdent, per sort dels que ara es regalaran l’oportunitat de llegir-la.

Sota la pluja, la col·lecció de contes que acaba de prologar i editar per a Comanegra, és la celebració d’una escriptora d’imaginació sensual, sovint a la vora del fantàstic (‘La finestra de gel’, inclòs al llibre, és directament un relat de ciència-ficció), que un mal dia es va creure el crític que, ressenyant una de les seves primeres novel·les, va retreure-li que estava poc dotada per a la invenció. Potser ho deia perquè Murià va escriure aferrada al món que coneixia, fins i tot quan ja havia deixat d’existir, i per això la seva prosa sorgeix d’un encreuament de gèneres que abracen l’autobiografia, la crònica, l’article, el conte, la novel·la filosòfica (quasi sempre al voltant del dubte: una altra prova de modernitat) i aquest pantà tan dens que avui coneixem com autoficció i que Mercè Ibarz prefereix definir, en el cas de Murià, com “l’escriptura d’una ment en el procés de pensar”. No devia haver-hi gaires autors de la seva generació amb una prosa així de dúctil, i aquesta raresa, diu Ibarz, és “la seva qualitat major”.

Sota la pluja n’és una mostra absorbent. Recupera els contes que la mateixa Murià va publicar en dos volums, Via de l’est (1946) i El país de les fonts (1978), als quals s’hi afegeixen dues narracions més, ‘Focs de ciutat’ i ‘Haima’, que havien de formar part de la novel·la en clau Aquest serà el principi (1986), basada en l’experiència de la guerra a Barcelona, les relacions a Roissy-en-Brie (amb el descobriment de l’amor al costat de Bartra) i l’exili a Mèxic. Els dos blocs, tot i no estar delimitats en el llibre, assenyalen les dues etapes fundacionals de l’escriptora, segons Ibarz: l’hora zero de l’exili i l’hora zero del retorn, que no es produiria fins al 1970. Els historiadors de la cultura salivaran descobrint el retrat de Francesc Trabal rere el conte ‘Avellaners salvatges’, l’extraordinària recreació de la gelosia per la passió naixent entre Rodoreda i Armand Obiols; o el de la mateixa Rodoreda a “La dona que no havia estat noia’; o el de Cèsar August Jordana a ‘No’; o el de Sebastià Gasch i Domènec Guansé a ‘Dos homes sols’; o el sarcasme amb què aborda l’hermètic Obiols a ’Triomfador’, o el cant al sexe i l’enamorament entre ella mateixa i Bartra a ‘Hosanna’. Els altres faran bé d’entusiasmar-se per la prosa amb què aixeca aquest món de vells coneguts i fantasmes persistents per retenir-ne, sobretot, la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.