Jan Fabre, condemnat a 18 mesos per assetjament i abús
Membres de la seva companyia el van denunciar en una carta oberta al 2018
Aquell any, Temporada Alta va mantenir-lo en cartell, a l’espera de la sentència, mentre que el Teatre Lliure va anul·lar funció de ’Mount Olyumpus’
La justícia belga considera culpable el coreògraf i director teatral belga Jan Fabre per abús de poder i assetjament. De les 11 denúncies presentades al jutjat, sis s’han pogut provar i les altres cinc ja havien prescrit. La fiscalia va trigar tres anys a tancar la investigació, que va concloure amb aquest judici que va començar ara fa un mes. Se l’acusava a tres anys de presó. Ell va negar tots els càrrecs. Aquest matí, quatre anys després de la denúncia informal exposada en un article signat per ballarins de la seva companyia, se l’ha sentenciat a 18 mesos tot i que, per ara, es desconeix de si acabarà ingressant a la presó.
La denúncia arrenca d’una carta oberta a una revista belga en què una vintena de membres de la companyia Troubleyn, de la que Jan Fabre n’és el director, denunciaven humiliacions diàries i assetjament reiterat. El cas va aixecar molta polseguera perquè Fabre és un director de referència a Europa i artista plàstic contundent amb uns espectacles que, efectivament, parteixen del desgast físic i una certa humiliació dels personatges en l’escena.
Habitual al Temporada Alta entre molts altres festivals internacionals també es va representar al Festival Grec. De fet, Belgian rules , es va poder veure poques setmanes abans que s’aixequés el cas. Feia ben poc que el llavors director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, havia anunciat que el Mount Olympus (una peça de 24 hores ininterrompuda) es faria al Lliure el juny del 2019. Les entrades per a aquest espectacle es van exhaurir en qüestió d’hores.
A Catalunya, el primer cartell que va coincidir amb a denúncia va ser el Temporada Alta: hi havia programat The generosity of Dorcas. Van decidir mantenir-lo respectant la presumpció d’innocència de Fabre. No van cedir a les pressions a xarxes socials i van ser pocs els espectadors que van renunciar a assistir a l’espectacle (tot i que el festival es va oferir a tornar les entrades a qui volgués fer-li el boicot). A la porta del teatre una desena de persones , denunciaven el (fins avui) presumpte assetjador.
Al Teatre Lliure, paral·lelament, al moviment #metoo del cinema i al cas de Jan Fabre va esclatar la desconfiança cap a Lluís Pasqual. El conflicte es va anar encenent amb artistes firmant a favor del director i altres fen-ne denuncia a través de les xarxes socials, en contra. Pasqual, finalment, va decidir dimitir el mes de setembre, extrem que va obligar a obrir un concurs d’emergència per a la seva substitució. El projecte guanyador va ser el de Juan Carlos Martel, que promovia un gir radical en la forma de gestionar el teatre. Una dels primeres decisions va ser anul·lar el contracte de Mount Olympus (que , segons sembla, encara no estava signat i que no significava cap cost per al Lliure).
Segons narraven les denunciants en una llarga carta oberta a la resta belga, Fabre convidava artistes a casa seva amb l’excusa d’actuacions artístiques visuals i després intentava “un acostament sexual”.
Jan Fabre ha estat el primer cas que ha aixecat suspicàcies sobre la relació jeràrquica en les sales d’assaig i les escoles d’arts escèniques. Arran d’això, s’han multiplicat denúncies a l’Institut del teatre (la Diputació de Barcelona va obligar a dimitir Magda Puyo, la primera directora de l’Institut del Teatre en els seus 100 anys d’història), al Col·legi de Teatre de Barcelona així com han reaparegut dubtes sobre casos anterior a Lleida, per exemple. a l’Institut de Teatre, una comissió independent va depurar-ne les responsabilitats.
