Cultura

Crònica

Cultura límbica i radical

Terrassa ha estat la primera seu del nou festival transdisciplinari itinerant d’Òmnium

L’any 1970, Òmnium Cultural va enviar a la carretera un valent i decidit bibliobús carregat de llibres en català que acabaria fent 60.000 quilòmetres. El vehicle va iniciar la ruta a Terrassa, la ciutat que ara, més de mig segle després, també ha estat la primera seu del nou festival de l’entitat, Límbic. Cada any se celebrarà en una localitat diferent (està per decidir la del 2023) i, com aquella biblioteca ambulant que va desafiar l’asfíxia del tardofranquisme, escamparà pel país cultura compromesa amb “l’esperit crític, la llibertat i la llengua catalana”. “I amb l’antifeixisme”, reblava el president d’Òmnium, Xavier Antich, en la inauguració de l’esdeveniment, la calorosa tarda de divendres a la plaça Vella de la capital vallesana.

Amb Límbic, “el gran projecte cultural d’Òmnium d’aquest any”, la institució també llança un missatge polític, per si algú encara es pensa que la cultura pot ser neutral, sigui quina sigui l’època, però més en les de foscor. El festival neix per combatre els que utilitzen el català “com una eina de fractura social”, sosté Antich. A Terrassa, aquest primer assalt cultural, íntegrament als carrers i gratuït, ha tingut una bona resposta de públic. L’ànima del festival és transdisciplinària (arts escèniques, visuals, musicals, literàries... sovint tan hibridades que no es deixen etiquetar) i transgeneracional (de l’octogenària escriptora Antònia Vicens als ballarins, alguns menors d’edat, que van participar en les batalles de danses urbanes). En el programa, que es va cloure ahir a la nit, han coincidit una setantena de creadors que han obert o estan obrint camins des de pràctiques experimentals i arriscades.

El sistema límbic és el lloc del nostre cervell que processa les emocions. La nostra part més animal ha donat nom a un festival en què hem vist la performer indòmita Laia Estruch als peus de la Torre del Palau, vestigi del castell-palau medieval de Terrassa, representant Mix, una síntesi de la seva trajectòria, 30 minuts intensos de píndoles de la desena de projectes que ha creat els darrers deu anys, del primer, Jingle, al darrer, Ocells perduts. Un solo de veu d’una emoció imprevisible i d’una bellesa poc comuna.

A la falda d’un altre espai emblemàtic de la ciutat, el castell cartoixa de Vallparadís, els també difícils de domesticar Pep Aymerich i Lluïsa Paredes van presentar Entre el tot i el res II. La versió primerenca és una perfomance d’Aymerich dels anys noranta en què tallava un tronc a cops de destral per denunciar l’esforç no sempre comprès i gairebé mai recompensat dels creadors. Tres dècades després, ha recuperat la radical acció en directe, però ara compassada amb els sons del violoncel de Paredes.

Al mateix escenari, Silvia Albert Sopale i Luiz Felipe Luca, enormes, van interpretar La Moreneta, al crit d’incòmodes veritats sobre el racisme persistent i, ara, més insistent. “La mare de Déu no pot ser negra. Si ho fos, no seria a Montserrat, sinó tancada a un CIE, morta al Mediterrani o violada sense poder denunciar.”

Potser hi ha coses que s’aturen, però la cultura contemporània, mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.