Saura se n’ha anat

Una caiguda a casa seva, fa uns mesos, va prostrar Carlos Saura fins que, ahir, el cineasta va morir a causa d’una insuficiència respiratòria. La caiguda va impedir que presentés al festival de Sant Sebastià la seva última pel·lícula, Las paredes hablan, un recorregut personal a una expressió artística manifestada des de les coves prehistòriques fins als murals urbans contemporanis. Si no hagués mort, la salut també li hauria impedit que recollís presencialment el Goya d’Honor que, avui, se li concedirà a Sevilla. Un reconeixement que, a banda del fet que pugui provocar emoció quan es faci present en la cerimònia, arriba en un moment en què possiblement s’ha de fer memòria de la importància i significació de l’obra fílmica d’aquest director, nascut a Osca l’any 1932 i germà d’un altre gran artista, el pintor Antonio Saura.

El pes de la guerra civil espanyola i el franquisme asfixiant es reflecteixen en les pel·lícules dirigides per Saura que, entre els últims anys seixanta i setanta, van convertir-lo en el cineasta-autor espanyol amb més projecció internacional, a banda de Luis Buñuel, un dels seus grans referents: La caza, amb uns excombatents franquistes que, mentre cacen conills, s’enfronten en una atmosfera malsana; Peppermint Frappé, en què els tambors de Calanda (a la manera buñueliana) són l’expressió d’alguna cosa insuportable; Ana y los lobos, on una institutriu anglesa (Geraldine Chaplin, parella del cineasta durant anys) pateix les frustracions i repressions d’una família rànciament espanyola; La prima Angélica, amb aquell braç enguixat de Fernando Delgado amb la posició de la salutació feixista; Cria cuervos, en què els ulls immensos de la nena Ana Torrent miren amb curiositat i estupor mentre Jeanette canta ¿Por qué te vas? Produïdes majorment per Elías Querejeta, pel·lícules plenes de metàfores per burlar la censura, però que alhora encarnen el cinema de la modernitat (no és per res que dos altres referents reconeguts de Saura siguin Fellini i Bergman) que vol que els espectadors completin el sentit d’unes imatges que no són del tot transparents. Tot i això, van ser pel·lícules amb prou èxit i cert impacte social, cosa que no es va complir amb aquella que n’hi ha que considerem la seva obra mestra: Elisa, vida mía (1976), un retrobament entre un home (Fernando Rey) i la seva filla (Geraldine Chaplin) en què es recorda que viure suposa confrontar-se amb el sentiment de la pèrdua, cosa que es fa explícita amb el títol, que evoca una ègloga de Garcilaso, entrellaçant-ho amb la idea calderoniana que en el gran teatre del món tot són representacions.

Carlos Saura, que va iniciar-se com a creador d’imatges amb l’exercici de la fotografia, que mai no va abandonar, va realitzar el seu primer llargmetratge, Los golfos, l’any 1960: uns joves de la perifèria madrilenya sobreviuen amb petits furts i estafes. Vint anys després, va reprendre la mirada cap a personatges marginals condemnats a la delinqüència amb Deprisa, deprisa, Os d’Or en el festival de Berlín del 1981. Dos anys abans, va aconseguir un notable èxit amb Mamá cumple cien años, film que, amb una extraordinària Rafaela Aparicio, pot considerar-se una seqüela d’Ana y los lobos. Tanmateix, a banda de Deprisa, deprisa, Saura va prendre un altre rumb amb la trilogia protagonitzada pel ballarí Antonio Gades: Bodas de sangre, Carmen i El amor brujo.

Alternada amb altres aventures internacionals, algunes tan fracassades com Antonieta i El Dorado, aquesta trilogia marca una decantació de Saura cap una manera pròpia de filmar balls amb un documentalisme esteticista (en part, amb la col·laboració de Vittorio Storaro) que no exclou alguna ficció: Sevillanas, Flamenco, Tango, Iberia, Jotas de Saura. Cal tenir present que, el 1990, va tenir un altre èxit comercial remarcable amb l’adaptació de l’obra de teatre musical Ay, Carmela, de Sanchis Sinisterra. Amb el temps, el seu prestigi va esvair-se, però molts dels seus films fan que el seu cinema sigui digne de memòria. No sabrem com hauria abordat Montserrat Caballé el projecte que tenia previst emprendre amb ella.