Arts escèniques

Crònica

Sismògraf

Cent per cent, zen

El Sismògraf es va des­ca­val­car de la res­pon­sa­bi­li­tat de ser fira estratègica de dansa l’any pas­sat i ha tor­nat a arre­lar-se a la sin­gu­la­ri­tat de la Gar­rotxa: acci­ons vin­cu­la­des amb la natura i que expe­ri­men­ten un alen­ti­ment vital. De la bri­llan­tor d’uns cos­sos vibrants s’ha pas­sat a una aura de con­tem­plació, a un gust per la pro­xi­mi­tat per dei­xar que pre­do­mi­nin els petits espais davant de les monu­men­tals pro­pos­tes per a gran públic. En aquest viatge a la cele­bració de les mino­ries hi ha un nota­ble aire zen, d’empa­tit­zar amb les inves­ti­ga­ci­ons (sovint solitàries) de les artis­tes plan­te­ja­des durant llar­gues tem­po­ra­des. El temps s’estira, com si els segons con­ge­les­sin la seva pressa habi­tual.

L’argu­ment per a una pel·lícula d’aven­tu­res (amb les cur­ses dels vai­xells del segle XVIII trans­por­tant opi) o de denúncia social (com Occi­dent s’ha ser­vit de les màfies per aca­pa­rar riquesa) es con­ver­teix a Opium clip­pers en una sessió de te en què les il·lus­tra­ci­ons de les tas­ses ser­vei­xen per a la nar­ració, com si fos­sin les auques dels tro­ba­dors medi­e­vals però amb peces de ceràmica fina i el regust d’una beguda que va per­dent inten­si­tat, tassa a tassa. També és hipnòtic Habi­ter, un bodegó, amb la sucrera a la taula i frui­tes, que es va des­plaçant i que esdevé un exer­cici tècnic de llum i cos­sos, com si fos­sin models de pin­tura fru­gal. Hi ha un equívoc de sem­blan­ces i diferències, de robot i movi­ment alen­tit que con­vida a plan­te­jar els perquès d’aquest tre­ball, orgànic i sin­cro­nit­zat alhora.

Marga Socias va patir diven­dres una pluja (necessària i cele­brada però ino­por­tuna) al seu jardí sen­so­rial, que ja s’havia ins­tal·lat en el Mini­Grec de l’estiu pas­sat. Si fóssim flors con­vida a arre­lar-se, plan­teja un joc clan­destí botànic i con­vida a par­lar a cau d’ore­lla a les flors perquè rever­de­gin. Al seu hort, hi ha sons, colors, olors i joc. Seria diver­tit conèixer quina flor ens repre­senta millor. A l’esce­nari del Prin­ci­pal, No made land ho trans­forma tot en cartró. Tot és reci­cla­ble. La cuina de càmping escalfa l’aigua i la cafe­tera raja amb pun­te­ria fins a la tassa. Un joc esce­nogràfic que atrapa en un voyeu­risme diver­tit i intrans­cen­dent. El cartró és silenci i ofrena; el ferro de la cadira de l’ora­dor és ferro fred i soroll, que iro­nitza amb aquest con­trast.

També Adri­ana Reyes signa unes Core­o­grafías selváticas, a par­tir de la seva vivència de silenci i dejú con­vi­vint amb la vege­tació durant dies. El seu tre­ball, però, pateix d’una inco­herència entre el que diu i com l’exposa; una con­tra­dicció ben humana, quan ella rei­vin­dica ser molècula i desen­ten­dre’s del raci­o­na­ment fred. Ara, per espe­rit zen, la lluna a la plaça de Braus. Incon­tes­ta­ble. 7 metres de diàmetre (cada centímetres són 5 quilòmetres del satèl·lit) bri­llant paci­ent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.