Cultura

NAUSICAA BONNÍN

ACTRIU

“Neus Català mirava l’horror dels camps nazis a la cara”

S’estrena el film ‘Un cel de plom’, de Miquel Romans

“La llum i l’esperança és el que va fer tirar endavant moltes supervivents”

Nausicaa Bonnín (Barcelona, 1985) es posa en la pell de Neus Català (1915-2019), la comunista i antifeixista catalana que va sobreviure als camps nazis, a la pel·lícula Un cel de plom . Basat en la novel·la homònima de Carme Martí, el film arriba avui als cinemes després de passar pel BCN Film Fest.

‘Un cel de plom’ és una història de llum i esperança, a pesar de tot?
Jo crec que sí. Ha estat bastant el leitmotiv del director, Miquel Romans, de voler que a pesar de tot hi hagués llum i esperança. Són dues paraules que ell va utilitzar moltíssim. S’ha parlat tant d’aquest període de la història des del dramatisme i la foscor que aquesta pel·lícula ha volgut representar-los, perquè hi són, i molt més del que puguis expressar a través de la pantalla, però tot i així, la llum i l’esperança és el que va fer tirar endavant moltes supervivents.
El 2015 es va estrenar una obra de teatre que es titulava igual, ‘Neus Català. Un cel de plom’, un monòleg interpretat per Mercè Arànega.
Sí, es basa en la mateixa novel·la de Carme Martí. Tot i que la pel·lícula no l’adapta tota, sinó només un dels capítols. El punt de partida és un moment clau que a Miquel Romans li interessa molt, que és quan Neus es va fer la foto, sis mesos després de tornar dels camps. Va agafar el vestit que portava i el mocador, i es va fer aquesta foto, que és com l’inici de viatge de la memòria històrica. La pel·lícula explica com s’ha arribat a aquesta foto, des que l’agafen, la deporten al camp de Ravensbrück i després al camp de treball.
Ja tenia molta consciència de la importància de la memòria històrica.
Totalment, va ser la seva lluita. El llegat que va voler deixar és justament aquest, deixar la ferida oberta perquè no l’oblidem. Hi ha un moment clau a la pel·lícula i a la novel·la. Òbviament, quan veus els horrors dels camps de concentració d’extermini o de treball, tothom abaixa els ulls, no vols mirar l’horror, i Neus Català decideix mirar l’horror dels camps nazis a la cara i que li quedi gravat a la retina per després poder transmetre-ho i que ningú l’oblidi.
El fotògraf li pregunta: “Creu que la memòria ens fa lliures?” Ens hi fa?
Jo crec que sí, que la llibertat no passa per la ignorància, passa pel coneixement. Pots decidir a partir d’un coneixement, i com més sapiguem, com més fonamentades estiguin les nostres decisions, més llibertat tenim per decidir.
Va arribar a conèixer personalment Neus Català?
No, m’hauria encantat.
Quin coneixement en tenia abans d’aquest projecte i què destacaria del que n’ha après?
Coneixia els titulars, però realment no havia entrat en detall en el personatge i la seva vida. Quan em van proposar aquest paper vaig llegir el llibre [Un cel de plom, de Carme Martí, Ara Llibres] i em vaig documentar. El Miquel [el director] ja portava molta feina prèvia de documentació amb la família i altres fonts. Amb tota aquesta feina vam poder construir el personatge i a mi se’m va obrir molt més tot el món de Neus Català. Em fa molta pena no haver pogut coincidir, per a mi hauria estat memorable. I crec que a ella li hauria fet gràcia conèixer la persona que la representava.
El projecte va néixer després de la seva mort.
El dia que va morir Neus Català [13 d’abril del 2019], que és el dia que va néixer la primera filla del Miquel, va decidir que aquesta història s’havia d’explicar.
Ara que la coneix bé, quines qualitats en destacaria?
En té moltes! La determinació, la fortalesa, el convenciment... I sobretot, la decisió que va prendre sobre la memòria històrica, tota aquesta lluita seva de tants anys de no oblidar, sinó deixar el seu testimoni per a la història. Em sembla fascinant.
Ha estat molt difícil posar-se en la seva pell en aquests moments tan difícils que va viure?
Molt! Primer, perquè sents una responsabilitat d’explicar tot això i voler fer-ho bé, i ser fidel a com era ella. I després perquè és dificilíssim connectar amb aquests moments tan durs, perquè no ho hem viscut. És agafar-se a les petites tragèdies personals i convertir-les en una gran tragèdia i sobreviure-la. Però ha estat un procés molt bonic, i he intentat ser tan respectuosa com era possible. La família de Neus Català i Carme Martí van veure un primer muntatge de la pel·lícula i sembla que els va agradar. Això sempre dona una mica de tranquil·litat.
La pel·lícula se centra en l’estada al camp de treball i va fent salts enrere i endavant. Vau rodar cronològicament?
No, vam rodar per localitzacions. Estava tot barrejadíssim. Al cinema, en general, estem bastant avesats a fer-ho així. Si aconsegueixes rodar una pel·lícula cronològicament és un regal, però passa molt poques vegades. L’escena de la fotografia sí que la vam rodar quan ja ho havíem rodat gairebé tot, i va ser bonic, poder tenir tot el background de la pel·lícula per fer aquella escena.
Va ser més difícil interpretar les escenes de maltractament i tortura al camp de treball o l’escena de l’alliberament?
Les escenes dures són les més difícils. Costa molt entrar en aquest univers, connectar amb el maltractament, el dolor, el malestar..., més que no pas connectar amb la llum. El que era difícil de l’escena de l’alliberament era el mateix que l’escena de la foto: portar tot el background d’on venia perquè aquesta escletxa de llum realment esclatés. Per a mi va ser un gust, rodar-la.
La pel·lícula fa una aposta per la diversitat lingüística, que dona molta riquesa. I deu ser una opció realista.
Sí, totalment. Es va rodar en diverses llengües [català, francès i alemany sobretot]. Per a mi l’encert era fer això realista, potser un parlava català i l’altre alemany i no s’entenien, s’entenien més enllà del llenguatge. Aquest joc em sembla un encert. Quan veig pel·lícules en què tots s’entenen, penso que són molt poliglotes. No és que al camp totes entenguessin tots els idiomes, és que al llarg dels mesos es van anar entenent, amb paraules, el context... Per a mi el que és bonic és aquest llenguatge comú que s’acaba generant.
Ha dit que no va abaixar els ulls davant de ningú. Creu que aquesta és una de les frases que defineixen millor Neus Català?
Segurament. No sé si davant de ningú, en tot cas no els va abaixar davant dels nazis. No sé fins a quin punt és una frase de ficció. A la pel·lícula és el pare que li diu en una conversa que no abaixi la mirada davant de ningú, que el teu enemic no et vegi fràgil. És molt èpic, no sé fins a quin punt això es podia portar a terme, però com a motor intern, a mi em va servir molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Art

Josep Perpiñà celebra la relació amb Pineda en una exposició de cartells

Girona
CULTURA

Mor als 73 anys Rafael Vidal, un dels puntals de la cultura catalana a Mèxic

FERNANDO TRUEBA I JAVIER MARISCAL
DIRECTORS DE ‘DISPARARON AL PIANISTA’

“Relatem un xoc de trens entre la bellesa i la barbàrie”

sant sebastià
TOT RECORDANT

El Club dels 27

Mirador

Salvat de la guillotina

ÒPERA

Christof Loy amplia la soledat amb ‘Eugene Onegin’ al Liceu

BARCELONA

Diades de tots colors

Barcelona/ Tarragona
cinema

Animació feminista i assaig trans

sant sebastià
festival de sant sebastià

‘Furia española’, amb molta ironia i sense censura

sant sebastià