Sónar
Orgues, una nova era
Carles Viarnès presenta avui al Sónar el primer disc concebut i gravat a Catalunya amb hiperorgue, un orgue de tubs tradicional controlat digitalment
El músic repeteix aliança amb la visualista Alba G. Corral
Si l’any passat, al Palau Güell, i també en el marc del Sónar, es va poder escoltar per primer cop a Catalunya un hiperorgue, avui a les 18.15 h, al Sónar Complex, el pianista i compositor d’Igualada Carles Viarnès presentarà el primer disc fet al país amb un instrument embrionat els últims anys als Països Baixos i Alemanya que obre un mar de possibilitats a organistes i músics tan encuriosits, creatius i atrevits com Viarnès. “Vaig estudiar clàssica, fins i tot tres anys d’orgue, però el que busco és explorar noves sonoritats i evitar el so de l’orgue tradicional”, explica Viarnès, que, abans del Sónar, ha estat presentant Hyper_O (Bankrobber), produït per algú força allunyat del seu discurs estètic com és El Petit de Cal Eril, a l’Auditori de Girona, el Festival Can Reon de Tiana i a l’Orgelpark d’Amsterdam.
“L’hiperorgue és un orgue tradicional de tubs”, explica Viarnès quan li demanem que descrigui aquest nou artefacte per als amables lectors d’El Punt Avui. “En porto dos en directe, i cadascun té una seixantena de tubs. La particularitat que tenen és que se’ls ha acoblat tecnologia per poder-los connectar a aparells i, així, expandir-los les possibilitats. Normalment el que s’hi acoblen són ordinadors, però jo, en directe, no hi porto ordinadors sinó teclats i controladors que em permeten fer coses, com la rapidesa en l’execució, o arpegis impossibles, que un humà és incapaç de fer... però la tecnologia sí.”
Albert Blancafort, orguener de llarga trajectòria, és qui ha desenvolupat els dos hiperorgues, un amb tubs metàl·lics i l’altre amb tubs de fusta, que acompanyen Viarnès en els directes i amb els quals va gravar Hyper_O. “De seguida aquests orgues t’ensenyen coses noves”, remarca. “Els forces una mica i, immediatament, ja et mous en tot un altre camp. Unint-los a sons rítmics i sintetitzadors fa que l’orgue tingui un sentit completament diferent.”
Més enllà de l’instrument, Hyper_O la formen set composicions amb una melodia de cant gregorià com a partida i associades, cadascuna, a un pecat capital. “Vaig trobar que Gregori el Gran va ser qui va instaurar els set pecats i, alhora, qui va classificar, catalogar i sistematitzar, en aquella època, els cants gregorians. Em va semblar una bona línia per investigar. Sempre hi ha hagut molta relació, entre la música i la moral...”
The Blessed Madonna i Ryoji Ikeda sorprenen al Sónar de Dia
ACN
La productora i discjòquei nord-americana The Blessed Madonna va tornar ahir al Sónar després d’haver tancat la darrera edició. Considerada una de les grans representants de la música house i disco a escala mundial, Marea Stamper va erigir-se en una de les grans protagonistes de la segona jornada diürna del festival barceloní, que ahir va engegar també la programació de nit amb noms com els de l’enigmàtic Aphex Twin. El productor Max Cooper, per la seva banda, va pujar a l’escenari del SónarHall per presentar un espectacle audiovisual immersiu basat en l’àlbum Unspoken Words. També van mostrar els seus muntatges visuals Ryoji Ikeda, amb una proposta hipnòtica, i el també japonès Daito Manabe, un altre vell conegut del festival.
The Blessed Madonna va animar el públic de tarda en una de les actuacions més concorregudes de la jornada i amb una trentena llarga de ballarins dalt de l’escenari. Ryoji Ikeda, per la seva banda, va mostrar la seva passió pels sons crus i sorolls amb freqüències a la frontera de l’audició humana en un espectacle basat en l’àlbum Ultratonics.
També amb el Sónar+D, Max Cooper va mostrar noves narratives musicals tecnològiques. El productor de música electrònica i techno va reivindicar la seva formació com a científic. L’artista ha tornat a l’edició dels 30 anys del Sónar amb un espectacle audiovisuals immersiu amb referències, entre d’altres, al filòsof Ludwig Wittgenstein que va deixar el públic amb la paraula a la boca.
Daito Manabe, finalment, va presentar un espectacle “antidisciplinari” entre la música, la performance i l’experiència visual, amb l’acompanyament de set pantalles que van projectar infinitat de formes, colors i llums.
