Mirador
Somiar el cel mentre es viu a l’infern
‘El cel al cap’ és un còmic esfereïdor que parla dels nens soldats i, tot i així, té una gran dosi de lirisme
El fet que el còmic El cel al cap, amb guió d’Antonio Altarriba (Saragossa, 1952), dibuix de Sergio García (Guadix, 1967) i color de Lola Moral (Montalbán de Córdoba, 1967), publicat per Norma, surti simultàniament en català i en castellà, a banda de ser una situació que ens apropa a una normalització del còmic en català –encara lluny del que seria desitjable–, té una significació de mercat: els editors creuen en aquest treball i, per tant, en el seu èxit comercial. Aquest convenciment editorial no es fonamenta només en qüestions de màrqueting, ja que ens trobem davant una de les obres de l’any.
Aquesta afirmació pot ser qüestionada perquè fa poc gairebé deia el mateix d’un treball de la mateixa editorial, el Fouché, de Kim. La raó de tantes “obres de l’any” la trobem en el dolç moment que viu el còmic a Catalunya i a tot l’Estat. La historieta ha sabut, com demostren aquestes dues obres, conjuminar la tradició de mitjà d’evasió i entreteniment amb l’excel·lència gràfica i la contundència del missatge.
El cel al cap és una obra esfereïdora que no deixa de tenir un lirisme que fa de la seva lectura un continu Dragon Khan de sensacions. El protagonista és un xicot que treballa a les mines al Congo i és reclutat com a nen soldat. Per demostrar la seva fidelitat a la milícia, ha d’assassinar la seva família. Una realitat que malauradament no és una fantasia del còmic.
El nen vol fugir d’una vida plena de sang i carències i somia a trobar un món millor. El cel que té al cap es troba a Europa i decideix emprendre un camí de milers de quilòmetres, i haurà de creuar un desert i sotmetre’s a les màfies que juguen amb la il·lusió i la vida de la gent per poder fer una vida nova i, finalment, començar una altra lluita després de creuar un mar.
Aquest recorregut no és un viatge lineal; el protagonista viu circumstàncies molt diverses, com variats són els pobles del continent africà. L’obra té l’encert de guió d’incorporar uns fets i rituals d’inspiració africana. “Hi ha un component de realisme màgic”, explica Altarriba. Efectivament, un dels personatges importants del relat és un bruixot. També hi apareixen situacions “que tenen un rerefons de realitat”, com diu el guionista. En seria un exemple un petit reialme en què el rei no pot trepitjar el terra perquè representaria un símbol d’impuresa.
Aquesta expressió africana també es fonamenta en el dibuix de Sergio García i el color de Lola Moral. “El meu dibuix sempre ha tingut un cert aire de traç primitivista”, diu García, conegut també per les seves il·lustracions a The New Yorker. Al seu torn, Moral explica que no ha volgut utilitzar els colors vius com seria escaient per ambientar els colors africans. “La història és prou dramàtica i he utilitzat un cromatisme que rebaixa aquesta tensió. La sang no és vermella, sinó negra.”
A banda del component oníric que també té l’obra, la fidelitat a la realitat és esgarrifosa. Altarriba s’ha documentat molt i ha rebut l’assessorament de l’ONG Jambo Congo, que treballa intensament sobre el territori i viu de prop els conflictes interns que hi ha per obtenir el control miner, del qual finalment es beneficien empreses occidentals. Al Congo existeixen poders paral·lels al de l’Estat. Hi ha més de 300 monarquies que, si bé no tenen operativitat administrativa, tenen una parcel·la de poder en un territori violent i dividit. Un país, en definitiva, on, com diu Altarriba, “t’aixeques al matí sense saber si podràs menjar; és per això que hi ha emigració cap a Europa”.
