El darrer rabassaire de Teià

El meu pare segurament va ser un dels darrers rabassaires; és a dir, un pagès que de forma autònoma regeix sobre unes terres de les quals té l’ús però no la propietat i per les quals paga el terç de la collita als propietaris. Nat a Ciempozuelos, província de Madrid, va ser el sisè i darrer fill d’una família de llauradors acomodats. La família no tenia vel·leïtats polítiques, però pel sol fet de mostrar-se obertament republicana va ser durament represaliada. Juan, el primogènit, va anar voluntari a la batalla de l’assalt “del Cuartel de la montaña”, i hi va morir al primer embat, el primer dia. Sempre he sentit dir que dos cosins del meu pare van ser afusellats, i en acabar la guerra, militars de la zona els van requisar totes les terres i cases, que mai van recuperar ni en la dita transició democràtica.

Complert el servei militar, Bienvenido Hernández va decidir marxar al Masnou, on un cosí seu, el Manolo Rodríguez, feia uns anys que s’havia instal·lat. Va treballar un breu període de temps a la fàbrica de vidre i fins i tot va considerar fer-se pescador, però necessitava el contacte amb la terra, i de seguida va anar a Teià a servir de mosso al mas de Casa Bru. No tenia consciència de ser un emigrat, però m’explicava que a la seva arribada va creure que havia passat accidentalment a França ja que la gent parlava un idioma completament desconegut per a ell... M’ho va explicar moltes vegades a redós de diferents motius.

Després de servir uns deu anys de mosso, el 1958 es va casar amb la mare, la modista Pepeta Casellas Guitart, i va esdevenir rabassaire d’algunes vinyes de la comtessa de Teià, senyora de Casa Bru, i es va fer tot seguit soci de la cooperativa Alella Vinícola. En aquell punt va esdevenir un pagès autònom plenament català. Bienvenido Hernández era un home pràctic i amb inventiva que tot d’una va sintonitzar amb les maneres de fer d’aquí; va ser el primer, per exemple, de deixar de banda les pesades portadores de fusta i usar cabassos de plàstic flexible que carregava directament al tractor. A casa sempre parlàvem en català, ja que la mare era tan dialogant i flexible en tot com decidida amb les coses principals. Durant els anys de la guerra, la mare va estudiar en una escola sueca instal·lada al poble i sempre rememorava l’educació oberta i moderna que hi va rebre.

Amb una escala de fusta de tres metres d’alçada, el Bienvenido va pujar molts cops a tots el pins de la muntanya de Sant Mateu (propietat de la comtessa) per recollir les pinyes. Recordo les fabuloses piles de pinyes a l’era de casa i l’olor de la resina. Guardo aquesta escala com un monument a l’audàcia. Després d’una breu temporada a casa dels avis a la masia gòtica de Can Monac, i vuit anys a Cal Sabater, prop del mercat, finalment el 1968 i per sempre més ens vàrem instal·lar a Can Pares (pel seu ampli hort amb dos pous i mina d’aigua), casa coneguda popularment com Can Tarradas, perquè aquesta família s’hi va estar, tinc entès, 75 anys. Bienvenido en va prendre el relleu, i d’això en fa 56 anys. Aquí va començar el fabulós món del cultiu de clavells entre els quals la classe Picasso, gros i transgènic, i l’era de les gallines i els conills i que alimentàvem amb els esqueixos dels clavells.

Recordo el cavall i el carro amb què anàvem a la vinya abans que arribessin els tractors i la furgoneta Jeep Viasa. L’olor del cavall, el most enganxós i fonoll al voltant de la vinya, com una aromàtica selva petita. Els viatges a Alella a portar el raïm que constituiria la jubilació dels pares, abans que la cooperativa fes fallida i tot es perdés... Un dia el pare em digué molt seriós que un home ha de saber arreglar-se des de la sola de les sabates al sostre de la casa, i em va ensenyar a recuperar els claus de les fustes velles i redreçar els filferros enredats, també a cavar deixant que el pes de l’eina fes la feina. Poc sospitava que jo traspassaria aquests coneixements al món de l’art, que per la mare era la sal de la vida i per ell, una rucada.

Deia que era amo i esclau de si mateix. Mai va ser propietari de casa ni de terra, i per paradoxes i l’especulació urbanística va viure quelcom inèdit en la seva llarga vida: una cadena infernal de dotze judicis en deu anys, per diverses causes sorgides del desacord amb els nous propietaris de Can Tarradas, que el volien fora; de fet, “obrir-lo en canal”, com consta en seu judicial. Va voler que la nostra defensa fos en català tot i que cap dels dotze jutges va usar-lo i algun ens va exigir de declarar en castellà, a Mataró... No van poder doblegar-lo, i pocs dies abans de complir els 97 anys encara cavava el tros sobrevivent de l’antic hort, espill poètic de totes les hectàrees de terra per ell conreades... La mare feia molt que no hi era (Teià, 1929-1992) quan l’1 d’octubre del 2017 va dir-nos que si volíem la independència ell votaria independència, i a prop de complir 91 anys, amb la seva dignitat de rabassaire va enfilar la riera amunt per votar sí a la independència de Catalunya pels seus fill i la terra que tant estimava.

*Artista. Fill de Bienvenido Hernández Rodríguez.