Arts escèniques
DANIEL MARTÍNEZ
FUNDADOR I PRESIDENT DEL GRUP FOCUS
“Avui falten recursos al teatre públic per oferir l’excel·lència”
Està convençut del futur de les arts en viu perquè és una pràctica que “no té ciència: és un acte únic davant d’un públic”
Considera que falta empenta de la ciutadania per enfrontar-se a la censura del PP i Vox a les Balears i al País Valencià
L’empresa ha funcionat, però jo mai més he pogut fer teatre. Puc dir que soc un artista frustrat
Preparem una adaptació de ‘Tirant lo Blanc’ per al Grec i ja l’hem emparaulat al Teatro Clásico
Ens signifiquem prou en contra de la censura del PP i Vox. Estem mirant de programar ‘Altsasu’
És una veu significativa en la política cultural del teatre a Catalunya, des del 1993. El 2013 va rebre la Creu de Sant Jordi. Ha estat al capdavant de la creació d’Adetca de la lluita pel retorn a l’IVA cultural. Tot arrenca molt abans, al Turó de la Peira el 1968. El president de Focus calla molt i molts van darrere de redactar les seves memòries. Se sent satisfet del treball i accepta amb resignació que molta gent en desconfiï. Punta de llança del teatre privat, dona suport al públic, la renovació de companyies teatrals i l’estabilitat laboral dels intèrprets. A casa, la seva llibreria desborda. Ara diu, orgullós, que comencen a editar, des d’Àfora.
Del Turó de la Peira al futur teatre Gènesi. Tot arrenca en un grup amateur, 25 anys abans de la creació de Focus.
El 1968 fem la primera obra de teatre amateur (Una chica en mi sopa) en un club del Turó, responent a l’afició que m’havien transmès els meus pares. El teatre m’alegrava la vida.
Mentrestant, estudiava?
Estudiava a la universitat i treballava a Alfa, on vaig acabar sent director de Barcelona. Quan ens van expulsar del Turó ens van acollir en una parròquia, a Vilapicina. Allà neix Génesis Teatral.
Va ser una eclosió...
Ningú cobrava al grup. Per vacances, participàvem als concursos més importants d’Espanya. Això ens va donar fortalesa econòmica. La nostra fita definitiva va ser el Festival de Sitges, com a grup independent. Jo, llavors, feia d’actor i de director.
Parlem de quan creixen les companyies històriques.
Nosaltres no arribàvem a la categoria de Comediants o Joglars, però sí a l’esglaó següent. Tot el que guanyàvem ho invertíem en material. Tots estàvem ben col·locats en feines que ens permetien un bon viure. Un dia vam plantejar professionalitzar-nos. En comptes d’assumir el vaivens d’una companyia, vam muntar una empresa de serveis teatrals on fèiem teatre: llogàvem el material que havíem anat comprant amb Génesis. Això ens donava viabilitat. L’empresa ha funcionat, però jo mai més he pogut fer teatre. Puc dir que soc un artista frustrat. La primera producció va ser el 1990, Estan tocant la nostra cançó. Vam patir, però es va convertir en un èxit, inesperadament. Qualsevol ventada ens podia tombar. I vam tenir vents i tempestats.
Aquest devia ser el primer patiment. Darrere n’hauran vingut d’altres, no?
Vam estar 15 anys amb sacrificis enormes. A partir del 1990, proposo convidar a tots els que havien participat a Génesis. Avui som 51 accionistes, tots empleats o jubilats de l’empresa. Una de les claus de Focus ha estat la sensació de pertinença. L’empresa complirà 40 anys aviat. I tenim treballadors amb 35 anys, 30 o 25 d’antiguitat.
Focus és una referència única a Catalunya. És massa gran per ser una empresa familiar?
No ho és. El creixement arrenca el 1992 amb la possibilitat de llogar el Condal. El teatre era, és i serà la mare de tota l’activitat de Focus. Avui, el teatre aporta el 65% en l’activitat i facturació de l’empresa. El lloguer i els encàrrecs d’esdeveniments com el darrer de la copa del món d’atletisme, el Cirque du Soleil o la Copa Amèrica, aporten el 16% de la facturació de l’empresa; audiovisual (que són adaptacions d’obres a la pantalla), un 8%; màrqueting i comunicació, un altre 8%, i el 2% ve d’Àfora (l’espai de pensament de Focus).
Com feu el salt al català, venint d’una creació castellanoparlant. La primera producció vostra ja és en català.
Nosaltres no hem tingut mai cap problema amb la llengua. El castellà va ser al principi, però quan es va muntar l’empresa, el 1986, el català era l’idioma de treball. Era obvi. La visió de l’empresa era expressar-nos en l’idioma del país. Som els majors productors del teatre en català de l’època moderna.
Comptant també el teatre públic?
En aquest moment, potser sí. Nosaltres portem unes 300 obres en català de les 360 que arribem a produir als nostres quatre teatres. Programem en català amb naturalitat, ni imposem ni res. A la gent li és igual entendre una obra en català o castellà. Sí que és cert que emocionalment es prefereix en català, obvi. Per a mi, el bilingüisme és una riquesa, un cop tens garantit el llenguatge propi. I això ho dic jo, de procedència castellana. Estic encantat amb el sistema actual. Ara, una altra de les nostres missions és captar talent castellà.
És el cas de Juan Echanove.
La relació Barcelona-Madrid la cuidem molt. Som l’empresa que més treballa amb els teatres públics de la capital espanyola. I som catalans. El teatre deu haver fet alguna cosa diferent del cinema perquè es representa en català. Les companyies històriques han tingut una importància vital.
Històricament el castellà s’associava amb el franquisme...
Sens dubte. Quan es parla de la crisi del català, que s’ha de tenir molta cura amb això, mai es refereixen al teatre. I avui la cartellera de Barcelona s’apropa als 3 milions d’espectadors. Aquest Nadal, Focus ha programat sis obres de dramatúrgia catalana i en català; no era buscat.
La temporada passada, per primer cop, va guanyar el nombre d’espectadors en castellà per l’aforament de les grans produccions. Com han de triomfar els musicals en català a Barcelona?
Si vas a Bèlgica i tens espectacle en francès i en flamenc, en què en faràs la gira, si has de triar una llengua? A Madrid, els musicals funcionen perquè hi ha una tradició de turisme teatral de tot l’Estat que va a la capital. És cert que a Mar i Cel, si es torna a convertir en fenomen, hi anirà tothom, sense importar-li la llengua. Nosaltres seguirem intentant-ho. Hem traduït Golfus de Roma al català, canviant fins i tot papers del repartiment.
Ho deia Jordi González a la presentació d’‘Escape room 2’: “Ho fem perquè ens va bé.”
Ens va molt bé. La major part de la indústria cultural dels països de parla catalana és a Barcelona. Catalunya és pal de paller.
L’any passat, però, es recriminava que el Romea programés massa en castellà.
Les obres castellanes hi estan una o dues setmanes; les que es fan en català copen la major part de la temporada. Ara preparem Tirant lo Blanc per al Grec, una adaptació que ha fet Màrius Serra. Aquesta obra ja la tenim emparaulada al Teatro Clásico. Al Romea, tenim possiblement la millor programació infantil de l’Estat espanyol, regular, amb molts títols... Tenim la sort que la dramatúrgia catalana està encisant.
També hi ha la crítica d’aquest èxit en què no arrisquen.
El 1988 em preguntaven: “Fareu teatre comercial, oi?” “Sí, farem Shakespeare.” Amèrica no està pensada per ser comercial: està pensada per traslladar unes idees, i s’ha convertit en un boom. A Catalunya, gràcies a l’aportació insospitada de l’empresa privada, el concepte comercial s’ha esvaït.
Entrem al debat de què és teatre públic i què és privat, avui en dia.
Avui la línia de separació està difuminada. El teatre privat s’ha d’apropar als estàndards del teatre públic, que ha de ser el model de l’excel·lència artística. El teatre privat ha de vetllar per la viabilitat de la seva existència i procurar l’excel·lència. El teatre públic sempre serà més car que el privat. Això ha de donar un resultat a taquilla. Sense espectadors no hi ha teatre.
En aquesta competència, el teatre públic té més capacitat econòmica que el privat.
Tot el que el teatre públic fa bé, no ens afecta. Ens fa mal el que no fa bé.
Què fa malament, doncs?
Que es programin només cinc funcions per setmana. Avui tenim unes infraestructures públiques molt afectades per l’estructura. Això s’ha d’arreglar. I si necessiten més pressupostos per a activitat, que n’hi donin. Sempre defensaré que tinguin més diners que el privat, però provant de corregir allò que pugui pertorbar la salut del sistema en la seva globalitat. Avui a Catalunya, gràcies a l’empresa privada, al teatre públic i a les administracions, disposem d’un sistema teatral que és únic a l’Estat espanyol i un dels models a seguir a tot Europa. La relació entre teatre públic i privat està basada en la seva col·laboració.
Vau cedir els drets d’‘Agost’ al TNC.
I també ens va passar a Àngels a Amèrica. Vaig trucar al Flotats per fer-li saber aquest espectacle. Hi ha moltes coses que la gent no coneix. Ara, la meva empatia amb Flotats després de l’enrenou de la inauguració del TNC és discreta. Però l’admiro com a actor He mantingut la línia que les fílies i fòbies personals no podien afectar l’empresa.
Què té a dir dels incidents de la inauguració amb Flotats?
Encara no ha arribat el moment d’explicar què va passar. Ningú s’ho creuria. Ja m’han ofert diverses persones que faci les memòries. I jo els dic que no. És cert que he estat una peça important en el desenvolupament del teatre català, que comença el 1993 amb pocs teatres i que ara, avui, hi ha 54 sales. Durant tot aquest temps hi ha hagut moviments de tota mena, que són els que han conformat la situació actual.
La dramatúrgia del teatre independent dels anys setanta era d’un to molt diferent de l’actual.
Sempre pots veure possibilitats de nous riscos, i tant. Però s’han assumit reptes suficients fins a arribar fins aquí. Ara el perill és que desapareixen les grans companyies i costa que apareguin les que les substitueixin. Cultura ho té al cap, és un dels eixos fonamentals del sistema artístic.
Fa uns anys que ho reforcen amb els acords triennals per a companyies i productores.
Els riscos es pateixen quan són petits. Nosaltres podem fer 12 produccions i no passa res si ens fotem patacades en algunes d’elles. Ara, tota producció és un risc. Fins i tot la que penses que té els millors trumfos fracassa. I alguna altra que hi has posat poca fe resulta que funciona. Recordo el cas de Mestres antics, de Thomas Bernhard, que la vam programar perquè era una proposta de Xavier Albertí. I ens va acabar donant molts diners.
El director de teatre Ricard Reguant sentencia: “El dia que el teatre trobi la fórmula de l’èxit, se’l quedaran els bancs.”
El teatre ni té ciència ni té capacitat de digitalització. No té succedani; és un acte únic davant d’un públic. Això li garanteix la supervivència.
Una de les claus de Focus va ser atorgar una direcció artística a cada teatre. Començant pel Romea i Calixto Bieito.
Vam ser els primers que vam treballar amb ell. Abans ja havíem fet La verbena de la Paloma, al Tívoli. Vam buscar el millor per gestionar el Romeaper demostrar-nos a nosaltres i a la resta del sector que érem capaços de fer-ho. Per a nosaltres, Bieito era la gran promesa.
Vau voler seguir donant-li continuïtat amb el projecte BIT.
Va arribar un moment que tenia molts encàrrecs i no donava l’abast. Vam entendre tots que s’havia acabat una etapa.Les direccions artístiques no poden ser eternes, necessiten airejar-se elles i també allò que han dirigit. El va substituir Julio Manrique. Ara anirà al Lliure, per sort per al Teatre Lliure.
Sembla que les direccions artístiques s’han estovat.
Només et diré que en Josep Maria Pou ha contractat en Flotats. Comprendràs que no hauré estat jo! L’avantatge que tenen ells és que només participen de la direcció artística. El pressupost els hi gestiona l’empresa. Tània Brenlle [a La Villarroel] a vegades ens espanta, amb la seva autonomia. La Villarroel pot facturar més de 2 milions l’any, amb un aforament de 400 localitats. Va promocionar des de dins de Focus, com molts directius, a excepció d’un parell de fixatges...
Domènec Reixach, Fèlix Riera, Borja Sitjà, Xavier Marcé han estat fixatges, sortint de l’administració (i entrant-hi més tard). Focus està ocupant els espais de decisió política?
Les altres empreses no poden arribar al nostre grau d’especialització. Quan Xavier Marcé va marxar estava engegant l’àrea d’audiovisuals a Focus. Vam trigar tres anys a tornar a redreçar-ho. És el preu que paguem pel fet de ser una empresa líder.
Quan pacteu amb el Teatro Clásico, haureu de comprometre algun teatre i pactar amb la direcció respectiva...
Nosaltres vam propiciar la primera conversa, però ara ja es troben directament Homar i Pou i tanquen quina obra es presentarà. Nosaltres oferim obres que creiem que enriqueixen la programació i les relacions. Després Pou voldrà fer gira per tot Espanya, però sense relacions no podrà fer-ho. Hi ha hagut moments delicats per a la projecció del teatre català pels esdeveniments polítics i nosaltres hem mantingut l’activitat. Ens dona prestigi. Soc dels que pensen que Catalunya té una certa qualitat de teatre que necessita fer-se veure.
Marcé, ara regidor de Cultura, va declarar a aquest diari que Barcelona genera teatre i Madrid és el mercat.
Vas a Madrid i veus que, al teatre públic, és molt difícil que es programi la producció d’una empresa, i si són de fora són comptades. Doncs el 2019 van coincidir quatre produccions nostres als quatre teatres públics. Això ens facilita la gira a l’Estat espanyol. Pensa que distribuïm uns 500 bolos l’any.
Ha baixat molt aquesta xifra per la pandèmia?
Havia baixat abans de la pandèmia. Des del 2012, la baixada de pressupostos dels ajuntaments, als quals mai se’ls agrairà prou la feina feta pel teatre, els obliga a sacrificar contractació. Es pot dir que es va reduir un 50% de capacitat de distribució de teatre català. No s’ha recuperat. Cultura ha frenat la caiguda. Abans, un espectacle d’Emma Vilarasau feia, a Catalunya, 60 bolos, ara en fa 30. A la resta d’Espanya passa el mateix.
Fa angúnia l’actitud dels governs del PP i Vox en contra de les llengües?
De moment, són casos molt aïllats, que tenen ressonància perquè són pocs. No es contesta amb la suficient contundència. Nosaltres ens hi hem significat prou: hem signat tots els manifestos i estem mirant si es podria programar Altsasu, més endavant. Però detecto que la ciutadania no està suficientment activa contra la censura. D’entrada, el primer problema és que els han votat. Em fan més por les paraules que utilitzen en les seves manifestacions que les realitzacions efectives posteriors, que són molt més febles.
Parlem de la lluita per defensar el sector. Va capitalitzar la lluita contra l’IVA. Es va veure que aquest enfrontament va atemorir el públic.
Això de l’IVA va ser un error de Montoro. Li vam advertir que apujar l’IVA a les entrades faria mal a la indústria cultural i també a la mateixa Hisenda perquè recaptaria menys. S’hi va entestar i no va voler corregir-ho. Nosaltres també vam cometre un error en la campanya de denúncia: l’assistència va caure molt.
Ara, en canvi, s’ha saltat de la protesta a la denúncia. Per exemple, el 2% del pressupost per a Cultura a final de mandat.
Confiem en aquest mandat arribar al 2%. Tots els diputats del país s’ho han fet seu. La missió del teatre privat és aconseguir més recursos. El teatre públic també en necessita, però s’hauria de prioritzar l’activitat.
Avui, increment d’activitat és finançar les gires, com ara ‘La plaça del Diamant’. Això resta possibilitats al teatre privat.
Sí, però ens afecta poc. En canvi, això augmenta l’activitat del TNC.
Carme Portaceli, al TNC, ha augmentat l’explotació de les sales ampliant l’exhibició.
Sí, i tant. El problema és que no tenen recursos per a l’activitat. Julio Manrique es trobarà el mateix problema al Lliure, que té una estructura que ofega l’activitat. Entenc que, avui falten recursos al teatre públic per oferir l’excel·lència. Si fan més funcions arribaran a més públic. Serà necessari prendre decisions.
També demaneu que el teatre privat es diversifiqui.
Ens aniria bé tenir empreses més fortes acompanyant-nos. Serà molt difícil que tinguin el nostre volum. També cal tenir en compte que hem aconseguit aquesta posició després de 40 anys, no ha estat una explosió ràpida.
Hi ha operacions que van quedar a mitges com la del BTM amb Stage Entertainment, no?
Hem intentat moltes coses que no han sortit, com el BIT de què parlàvem abans: ens va agafar peixos. Ara toca centrar-nos en el Gènesi, un projecte il·lusionant perquè crearem una escola teatral de totes les arts i oficis.
L’aplicació de l’estatus de l’artista serà un greuge per a les productores?
Tot el que sigui donar condicions i estabilitat al món teatral, va bé a les empreses. Els artistes són la peça fonamental de l’activitat i han de treballar en les millors condicions.
El perfil
Sempre controvertit i il·lusionat
Daniel Martínez és caut. Focus va saltar a l’aventura cultural amb mentalitat empresarial. En lloc de patir els vaivens de les companyies (amb èxits i fracassos de taquilla), van decidir fer una empresa de serveis: llogaven el material que havien anat comprant en els seus anys d’amateur. El 4 d’agost del 1992, la família Ribas els proposa llogar el Teatre Condal. Signen contracte l’endemà mateix. Posteriorment, ha vingut la gestió del Romea (1998), el Villarroel (2005) i el Goya (2008). El 2025/26 estrenaran Gènesi, el seu primer teatre de construcció pròpia. Han mantingut interès per sales, però no totes: “La Sala Muntaner no ens va interessar; al Teatre Apolo no hi vam aspirar perquè vam veure que era molt car. Al Teatre Victòria no vam aconseguir-ho. A Madrid estem a punt de liquidar la hipoteca per la compra de La Latina.” La dimensió de monopoli a Catalunya els conrea desconfiances. Voldrien més empreses fortes i mantenen la filosofia de no entrar en un teatre si hi ha algú que el gestiona, “i ens n’han ofert uns quants”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
