Música

MÚSICA

Depeche Mode, irreductibles i amb ganes, encara, de menjar-se el món

Caldria rascar una mica per trobar un grup de música amb quaranta-quatre anys d’història i el mateix estat de forma que Depeche Mode, que, ahir, poc menys d’un any després d’actuar, amb un guió semblant, al Primavera Sound, van tornar a triomfar de valent a Barcelona davant d’un Palau Sant Jordi rendit.

Els britànics, que, l’any 2022, van perdre el teclista Andy Fletcher, un dels seus membres fundadors, per culpa d’una dissecció aòrtica, porten un any defensant el força robust Memento Mori (‘Recorda que has de morir’) per tot el món amb un repertori que sempre és el mateix. Però, malgrat això, en els seus concerts no hi ha rastre de pilots automàtics, sinó l’actitud voraç d’algú que no té res guanyat i ho té encara tot per demostrar. No deixa de ser, tenint en compte la condició més que consagrada de la banda, una cosa admirable i sorprenent.

Sense prestar-se gaire a les ximpleries dels concerts de masses (res d’oe-oe-oés ni xerrameca vàcua; només un breu “happy birthday” a una espectadora que feia anys), el més que carismàtic cantant Dave Gahan i el guitarrista Martin L. Gore, acompanyats del teclista Peter Gordeno i el bateria Christian Eigner, així com d’una enorme lletra M al fons de l’escenari, van comandar amb autoritat un concert fibrós que va començar amb dues de les quatre cançons que van sonar en tot el concert de l’esmentat Memento Mori (My Cosmos is Mine i Wagging Tongue) i que, ben aviat, va posar l’accent en antigues fites com Walking in My Shoes o Policy of Truth. La vitalitat amb què Depeche Mode interpretava les cançons (entre les quals van destacar, també, It’s No Good, I Feel You o –cantades per Gore amb una veu, Gahan dixit, “angelical”– Strangelove i Somebody) no era però l’únic motor de l’espectacle sinó que, una vegada més, la forma que té Gahan de moure’s per l’escenari, aquesta vegada posant l’accent en impecables i rapidíssimes voltes sobre si mateix, gairebé valen ja el preu de l’entrada. Al maig farà 62 anys, però en el seu terreny no hi ha ningú que l’iguali. Una hipotètica Dave Gahan Ballet Company tindria el triomf assegurat en el teatre més exigent del planeta.

Al final, Depeche Mode van buidar la cartutxera: Enjoy the Silence, amb un puntejat de guitarra de Gore capaç de fer-nos viatjar en el temps; Just Can’t Get Enough, ferm candidat a himne dels anys 80 que la banda encara defensa amb convicció; Never Let Me Down Again, amb Gahan fent que els més de 18.000 espectadors del Palau Sant Jordi moguessin d’una banda a l’altra els braços amb precisió; i, finalment, Personal Jesus, tel·lúrica, totpoderosa, i amb Johnny Cash, que versionant-la va consagra-la com a clàssic, tal vegada somrient des d’algun lloc del més enllà.

Tant de bo tots els dinosaures, en això del pop, tinguessin l’actitud que tenen ells.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor Francisco Rico, un dels grans experts del ‘Quixot’

barcelona

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona
Blaumut
Grup barceloní de pop, acaba de publicar el ‘Capítol 1’ del seu nou disc, ‘Abisme’

“Ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir de res”

Barcelona
girona

Torna ‘La consueta de sant Jordi’

girona
MÚSICA

La Franz Schubert Filharmonia presenta la nova temporada

BARCELONA
Crítica

Un guant

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid