Llibres

POESIA

L’edició integral de Kavafis, el poeta de l’amor sensual

Eusebi Ayensa ha traduït per a Flâneur la ‘Poesia completa’ de l’alexandrí en dos volums que inclouen material inèdit d’arxiu

L’hel·lenista empordanès, que ha treballat vuit anys en la seva edició, la més exhaustiva, la publicarà també en grec

Cada vegada que ha tornat a la poesia de Konstandinos P. Kavafis (Alexandria, 1863-1933), hi ha trobat girs inesperats, motius d’exaltació nous, descobertes que la primera vegada li havien passat inadvertides. A cada lectura, un món més i més lluminós, i això és dir molt d’un poeta que a Catalunya crèiem tenir ja tan fixat per la cultura popular, sobretot gràcies a l’Ítaca de Lluís Llach, i que Eusebi Ayensa (Figueres, 1967) no només s’ha fet un fart de llegir, sinó també de traduir; els últims vuit anys, a partir dels manuscrits originals conservats a l’arxiu de la Fundació Onassis a Atenes. “És ben curiós, però aquesta capacitat de sorprendre’m, per més vegades que hi torni, no me la donen altres autors grecs que també estimo molt”, diu Ayensa, que ha traduït igualment al català Iorgos Seferis, Iannis Ritsos i Pandelís Prevelakis. “Pot agradar més o menys, però no hi ha cap altre poeta com ell”, declara.

De la seva llarga relació sempre renovada amb Kavafis surten els dos volums de la seva Poesia completa, amb un important cos de notes basades en troballes inèdites d’arxiu, que acaba de publicar a la curosa editorial Flâneur. És la compilació més exhaustiva i actualitzada de la poesia de Kavafis, de la qual disposàvem fins ara en català de les antologies traduïdes per Carles Riba, Alexis Eudald Solà, Joan Ferraté i Antoni Avellà i Bartomeu Garcés, que recollien bàsicament els poemes considerats canònics, i encara no pas tots, i només uns quants dels reservats, rebutjats i inacabats. Els kavafians estan plenament familiaritzats amb aquesta terminologia amb què els editors distingeixen els poemes que van formar part del primer llibre de l’escriptor, que no va veure la llum sinó pòstumament, el 1935, dels que van ser trobats a casa seva en diversos estats de composició: alguns eren, en efecte, inacabats i ha calgut un treball de reconstrucció i interpretació a fons; d’altres pertanyien a una etapa de joventut en la qual el Kavafis madur ja no es reconeixia, i uns darrers semblaven a l’espera de perfeccionar algun vers que no l’acabava de convèncer. L’edició d’Ayensa per a Flâneur, tan elaborada, que Dioptra, el segell atenenc que ha publicat tot Kazantsakis, li ha encomanat també l’edició íntegra en grec, junt amb les notes, respecta aquesta classificació amb el primer volum destinat als 154 “poemes canònics”, i el segon, a 24 refusats, 74 reservats, 34 inacabats i 3 poemes en prosa, que també n’hi ha, a més de dos contes en apèndix: “Una nit a Kalinderi” i “A la llum del dia”. Són 289 peces en total, una autèntica celebració del poeta que va fer de l’amor, tot i haver de reprimir-lo per la seva homosexualitat en la societat gens permissiva del tombant de segle, un cant hedonista als plaers de la vida.

Al seu arxiu, explica Ayensa, hi ha desenes de paperets on va anotar “no ho tornaré a fer”, “no ho tornaré a fer”, com si necessités fer propòsit d’esmena després d’una nit luxuriosa, com en el poema “Jura un i altre cop / que començarà una vida millor. / Però quan arriba la nit, / amb les seves insinuacions, / amb els seus compromisos / i les seves promeses, / però quan arriba la nit / amb la força que li és pròpia, / perdut, s’abandona un cop més al mateix / plaer fatal del cos que deleja i busca.” Tot i que sempre va procurar ocultar els seus desitjos a la família i el seu entorn professionals, i mantenir amb gran discreció les relacions eròtiques, sovint en tavernes sòrdides i en entorns, com repeteix gairebé amb remordiments en molts poemes, d’aire “depravat”, va estar a punt de ser sotmès a un procés per obscenitat semblant al que va patir Oscar Wilde, arran d’una campanya de descrèdit contra ell, “ a pesar que no hi ha en tota la seva poesia ni una escena de sexe explícit”, diu Ayensa.

L’ambigüitat dels seus poemes ha permès que s’hi identifiquin enamorats de qualsevol inclinació, credo o condició social, que hi veuen la mateixa rendició al desig i la mateixa enyorança dels cossos estimats i, a la fi, perduts, perquè “qui és que no té una relació amorosa que ha acabat anant malament?”, es pregunta el traductor. Uns quants dels poemes estan dedicats de fet a amants morts en plena joventut, i molts més encara al record d’una trobada fortuïta que, per més que passin els anys, continua guardant una empremta de foc. Fins i tot Riba, tan pudorós però a qui es deu el primer ingrés de Kavafis en la cultura catalana, mentre treballava en la seva traducció pionera, consultava la seva dona, Clementina Arderiu: si ella s’hi reconeixia, els donava per bons, explica Ayensa, que afegeix: “La grandesa de Kavafis és precisament que amb materials sòrdids construeix poemes de gran bellesa.”

Les reserves personals afloren sovint en un doble llenguatge que diu molt més del que aparenta, malgrat l’aparent senzillesa, com observa el seu traductor, que qüestiona certes adaptacions que “a vegades eleven el to i el tornen solemne”. En la seva versió, al contrari, ha tingut en compte que a les barriades que freqüentava Kavafis és molt improbable que ningú digués que havia tingut tractes amb un noi “bell”, sinó en tot cas “guapo”. És un equilibri difícil, perquè en certes antologies s’ha caigut en el contrari, “un to gairebé barroer” que, a més, comet certs errors d’apreciació, com ara el fet que “per als grecs, el diminutiu té un valor afectiu”, de manera que traduir Iannikas per Joanet, com fan Avellà i Garcés, és “més aviat ridícul”.

Els poemes de personatges històrics, com el tantes vegades repetit i mai esgotat “El déu abandona Antoni” o “Ítaca”, que, musicat per Lluís Llach, va esdevenir un himne de revolta en ple procés de recuperació democràtica, poden ser llegits avui sense cap sentiment anacrònic, perquè Kavafis “radiografia la naturalesa humana, encara que parli de la Síria del segle II”. No només això: pel seu traductor català, Kavafis continua sent tremendament modern pel seu respecte a la diferència, tant si parla de personatges cristians com pagans, rics i pobres. “La seva és una poesia contra la intolerància, en la qual van trobar consol moltes parelles que no podien lliurar-se al seu amor per l’oposició dels pares.” Avui mateix Ayensa presentarà els dos volums a la Llibreria 22 de Girona, acompanyat de Miracle Sala (19 h), i dijous, a L’Altell de Banyoles, amb Quim Gestí (també a les 19 h).

Funcionari i poeta
Kavafis forma part, com Kafka, com Pessoa, de l’estirp dels gegants condemnats a una vida petita. Sent el petit de set germans, va menar una vida grisa de funcionari tan embrutidora, que el dia que es va jubilar, mentre els patrons esperaven un discurs entendridor, només va declarar: “Per fi em deslliuro d’aquesta porqueria.” En canvi, a diferència de Kafka o Pessoa, contemporanis seus, no va deixar entrar ni l’absurd ni el tedi en la seva poesia. Potser per això sembla menys modern.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes.

Continua llegint-nos per només

1

Passi d'un dia

48

Subscripció anual

Ja ets subscriptor?

Inicia sessió

[X]