Arts escèniques

la crònica

La justícia... impossible

Ramon Simó ha por­tat a escena un text de l’escrip­tor política­ment com­promès Erri de Luca. Impos­si­ble (a l’Àtrium fins al 23 de febrer) manté un encès i interes­sant debat d’idees a par­tir de les rèpli­ques que un acu­sat d’homi­cidi manté amb el fis­cal. Resulta que el per­so­natge, amant de la mun­ta­nya, com­promès amb una força revo­lu­cionària en la joven­tut fins que el van engar­jo­lar gràcies a la con­fessió d’un dela­tor, es manté ferm en la seva decla­ració. És una coin­cidència que la per­sona que va caure després d’una allau fos un antic com­pany revo­lu­ci­o­nari? L’acu­sat des­con­fia tant de la justícia com de l’advo­cat d’ofici (Gui­llem Alba­sanz), que sem­pre beu cafè con­vi­dat pel jutge. “Impos­si­ble”, segons des­criu el pro­ta­go­nista, és allò que encara no ha succeït però està a l’abast. La seva mirada utòpica con­trasta amb la norma que prova de fixar les con­di­ci­ons de relació entre l’admi­nis­tració i l’admi­nis­trat. Simó ja va esti­rar la versió absurda de Mac­bett d’Eugène Ionesco fent que el nou monarca dugués les punye­tes dels jut­ges.

Erri de Luca és un excur­si­o­nista i un acti­vista d’una agru­pació d’extrema esquerra ita­li­ana, activa fins a mit­jans dels anys setanta. El pro­ta­go­nista és el seu alter ego.Apro­fita la peripècia per posar en boca del per­so­natge que inter­preta Lluís Soler refle­xi­ons sobre la con­cepció del món i del poder. El rebat un Ber­nat Quin­tana que, tot i comp­tar amb l’auto­ri­tat de la força, es veurà ballant pres­si­o­nat per una premsa que el deu ridi­cu­lit­zar i un relat insu­bor­na­ble del pre­sumpte homi­cida. El fil detec­ti­vesc li va molt bé per ten­sar un debat sobre la con­cepció del poder. Soler va inter­pre­tar Per un sí o per un no (2014), una con­versa tri­vial que aca­ba­ria amb una amis­tat de la infància. Ara, els seus per­so­nat­ges deba­ten sobre el relat de Blaise Pas­cal d’actuar com si existís Déu: ser exem­plars per apla­car la ira de Déu, o no ser-ho i assu­mir el seu vere­dicte. Soler només s’adreça a una ter­cera per­sona en la sole­dat de la cel·la d’aïlla­ment. Allà ense­nya que la lli­ber­tat no la coar­ten les qua­tre parets que el reclo­uen, sinó la per­cepció d’obrar com cor­res­pon moral­ment. Si això és una coin­cidència o una ven­jança, que ho deter­mini la natu­ra­lesa, vist que la justícia humana no sap man­te­nir l’equi­li­bri entre vida i mort.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia