Entre el cel i l'infern
El Palau Moja de Barcelona reivindica en una exposició l'obra primitivista del pintor Joan Brotat, membre de la generació d'artistes catalans de postguerra
Ingenu, però també seriós. De vegades, colorista, de vegades, tenebrós. Tendre i dolç, però també inquietant. Coetani dels artistes del grup Dau al Set, Joan Brotat (1920-1990) és un dels creadors catalans de postguerra menys coneguts, però amb una trajectòria més singular.
El 2006 el crític d'art Àlex Mitrani el va incloure en la premiada exposició Utopies de l'origen, que va descobrir al Palau Moja de Barcelona un grup d'artistes figuratius catalans que també van fer un camí interessant en el context de l'art català de postguerra, més enllà de l'abstracció i l'informalisme. En aquella mostra, els personatges d'ulls grossos i una mica hieràtics de Joan Brotat brillaven amb llum pròpia.
És a partir d'aquella mostra que va sorgir la idea de dedicar una monografia a Brotat per donar a conèixer al públic aquest artista, encara envoltat d'un cert misteri. Tres institucions museístiques s'han posat d'acord per tirar-ho endavant: el Museu de Valls, el Museu Abelló de Mollet del Vallès i la Fundació Cesáreo Rodríguez Aguilera, de la Universitat de Jaén.
Però abans de visitar aquests espais, l'exposició, amb 90 obres, entre pintures, dibuixos, gravats i ceràmiques, inicia el seu periple al Palau Moja de Barcelona, comissariada pel mateix Àlex Mitrani. Pel crític d'art, que està elaborant la seva tesi doctoral sobre el pintor barceloní, aquesta mostra és una reivindicació necessària en el context de l'art català del segle XX. “És un escàndol que a Brotat l'haguem deixat tant de banda –assegura contundent–, ja que és un artista amb un univers molt singular”.
Un artista valorat
Les raons de l'oblit de Brotat rauen, segons Mitrani, en el mateix caràcter de l'artista, molt tímid i poc social, i en la seva extracció social humil. Malgrat això, la seva obra va ser valorada a la seva època. El crític Cesáreo Rodríguez Aguilera n'estava entusiasmat des que va veure la primera exposició individual de Brotat a les galeries Jardín el 1951 i Eugeni d'Ors fins i tot li havia demanat que li pintés una capella a casa seva. Entre els col·leccionistes de Brotat, que a principis dels 60 va vendre molta obra als EUA, hi havia famosos com l'actor Vincent Price.
L'exposició s'ha centrat en els primers vint anys de la carrera de l'artista, entre el 1946 i el 1966. Nascut al carrer Flassaders de Barcelona en una família de sabaters, Brotat havia passat una traumàtica experiència en la Guerra Civil com a soldat de la Lleva del Biberó. Les seves obres primitivistes dels anys 40 i 50, amb una més que evident influència de l'art romànic i del primitivisme, tenen “una dolçor i una tendresa nostàlgiques”. “Genera un univers paradisíac per sublimar la sordidesa de l'Espanya de postguerra”, afegeix.
Moltes dones en ambients tranquils, pagesos, músics, gitanos, famílies negres, etc. protagonitzen aquestes pintures de colors terrossos. Una de les obres més destacades d'aquest moment és La nina, del 1956 (propietat de la col·lecció de Catalunya Caixa), una mena de dona regnant envoltada d'un mosaic construït per petits fragments també pintats per l'artista.
Sanefes i lleons
En aquesta època Brotat realitza algunes pintures, sota el clar influx de la ingenuïtat del duaner Rousseau, com la divertida Caçadors de lleons, amb una escena selvàtica emmarcada en una sanefa d'un grafisme força modern.
L'obra més feliç i innocent de Joan Brotat va fer un gir radical al principi dels anys 60, en tornar-se més fosca i expressionista. Aleshores els seus personatges, gairebé fantasmagòrics, semblen complir alguna mena d'estranya penitència. “Segurament els traumes de la guerra van reaparèixer. –assegura Mitrani–. Josep Corredor Mateos parla d'un viatge del paradís a l'infern”.
Joan Brotat.
