Nostàlgia d'un passat elegant

És una llàstima que, generalment per raons i distorsions extramusicals, no estigui més vigent en aquesta banda de l'Atlàntic l'impressionant llegat de la música popular llatinoamericana, que ara sembla un espai acotat per a gent d'una certa edat i nostàlgics irreductibles, que certament van ser majoria absoluta entre el públic que va omplir dissabte passat la sala simfònica de l'Auditori.

María Dolores Pradera és una magnífica transmissora d'aquest llegat, per les seves excel·lents facultats vocals –que es mantenen força inalterades amb el pas dels anys– i perquè domina com pocs intèrprets les pauses i els silencis, imprescindibles per subratllar la dimensió dramàtica de moltes de les grans històries que canta. A més a més, és justa i generosa i gairebé sempre presenta les cançons destacant qui les va escriure.

Els dos autors més citats del concert van ser el mexicà José Alfredo Jiménez i l'andalús Carlos Cano. Del primer, últimament reivindicat per músics com ara Bunbury, Calamaro i Carlos Ann, van sonar Que te vaya bonito –per obrir el concert–, Te solté las riendas i El rey. De Cano, la seva amiga María Dolores va recuperar Luna de abril, Habaneras de Cadiz i María la Portuguesa. Al llarg de la vetllada també van sonar altres grans noms de la cançó popular com ara la peruana Chabuca Granda –Fina estampa i l'esperada i aclamada La flor de la canela–, l'argentí Atahualpa Yupanqui –Luna tucumana–, el basc “amant del sud” Carmelo Larrea –Camino verde– i el també mexicà José Ángel Espinosa, de qui la cantant va interpretar Regresa, paloma, després de recordar que també va ser l'autor d'Échame a mi la culpa.

Va ser curiosa la manera en què es va estructurar el concert, a partir d'alguns petits blocs, alguns de caire estilístic –especialment el dedicat al bolero, amb joies com ara Perfidia, Toda una vida i Cómo han pasado los años, de “la nostra Rocío Dúrcal”–, però també temàtic: va anar enllaçant cançons sobre els coloms, sobre la lluna i sobre els cavalls. Concretament, va vincular Caballo viejo amb Caballo prieto azabache, i per introduir la primera va dir, sense esmentar en cap moment el nom de Julio Iglesias, que ella no havia tingut l'“ull clínic” que havia mostrat “el més famós dels que ens dediquem a la cançó popular en espanyol” quan va decidir afegir al pobre Caballo viejo allò del bamboleo, que ella evidentment no ha incorporat a la lletra original.

Amb els seu repertori de capes i mantons, exposats sobre una taula per anar-se canviant de “disfressa” segons la cançó, i uns músics senzillament magistrals –exquisits arranjaments acústics, en la línia del menys és més–, María Dolores Pradera va rebre les ovacions que li pertocaven i es va acomiadar amb un Amarraditos massa breu però que és encara l'himne dels que reclamen un xic d'aquella elegància pretèrita, però no rància, que representa aquesta gran dama de la cançó universal.