Cultura

acions

dissoci

La força de l'idioma

Fa uns dies va sortir per enèsima vegada a la conversa el perpetu dilema de fins a quin punt l'idioma fa el caràcter d'una societat, i més en uns temps tan globalitzats que saber anglès –i aviat xinès– ja és no una mera qüestió de cultura, sinó una necessitat pràctica de l'ordre de tenir carnet de conduir o saber nedar. Hi ha ments opinants en l'àmbit cultural que respectablement sostenen que l'idioma tant hi fa, que la qüestió és allò que es diu, la força de l'expressió i la profunditat del contingut, i evoquen autors cèlebres de grans obres en idiomes que no eren els propis d'origen: des de Marc Aureli que escriu en grec àtic les seves Meditacions fins a Conrad, Nabokov, Beckett, Ionesco, Cioran, Kundera i el planter actual de narradors de l'Índia que usa l'anglès.

Tot això venia per la discussió recurrent –i sembla que irresoluble i perpètuament retornant– sobre si a Catalunya cal que els ciutadans parlin castellà a un estranger que no sap català. Hi ha elements en joc que més enllà de principis i actituds de fons ajuden a decidir: en quina situació es produeix el fet, en quin àmbit ens movem, si el foraster acaba d'arribar o fa anys que viu a Catalunya, si hi ha implicacions ideològiques en joc. Sigui com sigui, o l'indígena acaba parlant castellà, o queda com un maleducat, desconsiderat i descortès.

Un és partidari de la comoditat i de la utilitat pràctica: per exemple, si hi ha en joc un bitllet d'un tren a punt de sortir, no serà el moment de lliçons d'història i d'essències cíviques. Però davant de conviccions deliberades, potser val la pena plantar-se, perquè justament allò que s'evoca per exigir bona educació és el que caracteritza –o descaracteritza– la identitat col·lectiva d'una comunitat. Als mateixos que exigeixen ser compresos, se'ls acudiria actuar així a França, a Alemanya, a Anglaterra? Per descomptat que no, i si els hi dius et diran que aquestes són nacions històriques reconegudes, i per tant allí sí que els ciutadans tenen dret a parlar el seu idioma i els visitants, l'obligació d'entendre'ls. I aquí s'entra en la part eriçada de la situació, on surten les causes i raons de fons per les quals Catalunya no té aquest dret, ni la prerrogativa de ser exigent amb els visitants.

Però també hi ha qui creu que encara que la llei ni la força objectiva dels agents socials no t'emparin, els drets es guanyen, es construeixen amb la pràctica encara que tal pràctica comporti una constància i una autoexigència que poden arribar a cansar a un mateix, poden arribar a fer molta mandra. És com educar criatures: si vols ser efectiu, no et pots permetre excepcions perquè s'acabaran convertint en norma.

La determinació del caràcter d'una societat, els deia al començament, i el dret a mantenir-lo. Es pot sentir ofès un visitant perquè els indígenes se li adrecin en l'idioma propi, perquè es neguin a utilitzar-ne un altre? Canvia la prerrogativa de l'indígena el fet que conegui perfectament aquest segon idioma en el qual, per suposada cortesia i bona educació, està obligat a parlar davant del foraster? Un fet recent aporta un nou aspecte a la qüestió: els Mossos d'Esquadra –o un sector dels Mossos– ha incorporat a la protesta laboral una mesura de força curiosa: adreçar-se als ciutadans en castellà. Se n'ha parlat tant, que hi ha poques coses a afegir. N'hi ha una, però, que no he sentit ni llegit enlloc: que més que maltractar i ofendre valors i símbols que es té la missió de defensar –la llengua catalana com a element vehicular–, el veritable ofès és el ciutadà que sent l'idioma castellà com a patrimonial. No hi ha més gran ofensa que utilitzar allò que és un per intentar insultar els altres.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.