Cultura

Narrativa

Òscar Montferrer

La Bíblia en una faula

En uns moments, els actuals, en què els extremistes es toquen –preferiblement armats– i en què el concepte de l'Imperi de la Raó es pot confondre fàcilment amb el títol de qualsevol dels nou episodis de la saga de la Guerra de les Galàxies, posar-se a parlar –a escriure– de Jesucrist, de la gènesi de l'Església catolicoromana i del pes de la veritat en la història té un què de romàntic, un altre d'agosarat i, potser, un altre d'ingenu. Un fet aplaudible, en qualsevol cas, perquè, en fer-ho, es parla de la base moral de la societat occidental i d'algunes de les seves –moltes– xacres.

Philip Pullman ha dut a terme una reescriptura parcial de la Bíblia que afecta els passatges relatius a la vida del personatge de Jesucrist, que ell desdibuixa en duplicar-lo. Els protagonistes de Jesús el bon home i Crist el trampós són dos germans, efectivament fills nominals de Josep i de Maria, tot i que la dona queda prenyada per designi diví i no pas per les aportacions seminals del seu espòs. Un cop nats, Jesús i Crist creixen i es relacionen amb Déu i amb la religió cadascú en moments i en maneres diferents. El final de tots dos, segons Pullman, no és el que es va consignar en el Llibre Sagrat, però això té poca importància perquè, en cap moment, es fa creure al lector que el que té a les mans no és cap altra cosa que una faula –farcida amb càrregues de profunditat, això sí.

El text se sotmet a les formalitats dels contes per a infants, de les rondalles, la qual cosa demostra la competència narrativa de l'autor: engalipar la canalla amb històries escrites no és gens fàcil i aconseguir atraure els adults amb un format que no els pertoca –segons les convencions– no està a l'abast de tots els autors. Amb aquesta manera d'explicar, Pullman es pot permetre el luxe de clavar patacades conceptuals entremig de dos paràgrafs –o de dues frases– aparentment intranscendents. I ho fa amb ganes: la seva història de Jesús i de Crist transita camins coneguts –els passatges més rellevants que protagonitza el fill de Déu a la Bíblia– però inclou les reflexions que l'autor hi insereix a través de la fiblada. Són pocs els trams –un parell? tres?– en què el lector por endevinar que Pullman s'hi ha deixat anar –tot mantenint el to formal general de l'obra.

A Jesús el bon home i Crist el trampós, Pullman no diu res que no se sàpiga: la mesquinesa que amara els instints de l'espècie humana ja la van descriure els grecs –què no van descriure els grecs, de fet?–. El que pot resultar sorprenent és que ho faci amb maneres tranquil·les, sense dramatismes ni èmfasis innecessaris, gairebé amb clarividència. L'autor, però, no és una au de primera volada i, per això, és capaç de posar més elements en el grup amb què fa malabarismes humanistes.

Necessitats de l'Església

Així, com que estableix clar que una societat manté el tarannà predominant entre els individus que la formen, trasllada sense esforç –de fet, fa que sigui el lector el que faci la mudança– els defectes –les característiques, si és que no hi ha d'haver prejudicis– d'una persona determinada a l'entitat superior de què forma part. Per això les maneres de fer d'un dels germans de Pullman encaixen amb les necessitat d'una Església que neix i comença a créixer amb una visió de la història determinada per les seves necessitats operatives en àrees com ara la captació i el manteniment de fidels.

L'anàlisi de Pullman, tendra, notablement desapassionada i potser misericordiosa, admet encara més extrapolacions: l'Església, com a entitat organitzada, no és gaire diferent de qualsevol altre ens de característiques similars. La necessitat de néixer, créixer, aconseguir poder i perpetuar-se emparenta el que depèn del Vaticà amb qualsevol altra religió organitzada del món i, també, amb qualsevol estructura associativa de tipus piramidal, com ara un partit polític o un sindicat.

Si a això s'hi afegeix el valor de la reflexió sobre el valor de la història –el que se suposa que ha estat– i sobre la veritat –el que ha estat però no necessàriament cal que se sàpiga–, la idea general que exposa Pullman és que hi ha societats que són capaces de fer-se trampes jugant al solitari i de fer-ho amb satisfacció genuïna perquè els objectius justifiquen els mitjans amb què s'assoleixen.

L'autor de Jesús el bon home i Crist el trampós té la sort que el Vaticà –ara amb peus de fang i cua de palla– ja no és el que havia estat, si més no, portes enfora. Per això, el que escriu Pullman no fa fressa –tot i que, com a escriptor, potser lamenta la pèrdua de publicitat gratuïta–. Paradoxalment, la seva obra té molt més potencial destructiu –destructiu s'empra com a qualificatiu circumstancial– que no pas la titada d'El Codi Da Vinci, que va fer voleiar tantes sotanes atabalades... Signes dels temps, per descomptat.

L'escriptor britànic es mostra valent a l'hora de tractar uns afers que, en l'era de les pantalles omnipresents, tenen poc potencial, a priori. Jesús el bon home i Crist el trampós no és un llibre que s'hagi de llegir amb rapidesa. I no sembla que sigui carn de canó apta per a ser elevada als altars de Hollywood. Per això és esperançador –per a la cultura analògica– que hagi tingut una més que bona sortida comercial a la Gran Bretanya.

Jesús el bon home i Crist el trampós Autor: Philip Pullman Traducció: Xavier Pàmies Editorial: La Campana, Barcelona, 2011 Pàgines: 230 Preu: 18 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.