FATALISME RESIGNAT

El nostre col·laborador dibuixant de la tercera pàgina del diari, en Fer, que és digne de ser distingit amb el grau més alt d'Art & Language contemporani perquè sap associar estretament l'art del dibuix amb l'oportunitat dels mots –tal com ho fan molts dels més grans artistes contemporanis com ara Tàpies i Warhol–, darrerament ens ha ofert a la seva secció alguns dels tramats gràfics i literaris més punyents i encertats. Ho assoleix posant a la seva tasca quotidiana l'amargor de la realitat i l'esperança frustrada de l'esdevenidor: un autèntic fatalisme objectiu superat, per si encara fos necessari accentuar-lo, per l'observació verbal del que tot plegat pugui arribar a ser. És el que havia fet Goya amb les seves estampes o gravats, il·lustracions autèntiques de diari: imatges mofetes absurdes i bàrbares de la quotidianitat elaborades seguint el grafisme, mots, humor, estètica i ètica, tot ben emulsionat.

Pot semblar una comparació fora de lloc, però quan veig els dibuixos de Fer amb el seu parell de personatges en ple hivern a l'escalf de sota un pont i que un li diu a l'altre: “Rajoy anuncia un 2012 molt negre...”, i l'altre respon: “Ens trauran el pont”, les entranyes se m'encongeixen. O bé l'altre, que em fa esclafir a riure amb les immediates llàgrimes de l'ànima a la ment i al cor, on, ajaguts els dos personatges dalt d'una muntanya des de la qual albiren, a l'altre cantó del mar, cremar l'Atenes de Minerva, de Pèricles i del Partenó, i que un diu: “A veure si ens arribarà el foc!”