Cultura

motel

Barstow

Acta Brecht

Avui necessitem tant Brecht com aquella colla que volien ser escriptors el necessitaven a finals dels setanta. Ara i llavors, dues expressions històriques idèntiques del mateix naufragi, dos moments sense rumb ni cívic ni polític que es troben interpel·lats en la literatura de l'alemany. Llavors va ser Feliu Formosa qui va atiar tantes incerteses comunes amb aquella esplèndida Aula Brecht (1977-1983). En la intimitat d'una formació desendreçada però contundent havíem llegit Les elegies de Buckow (Edicions 62) que ell mateix havia traduït: “Ni el Diluvi / no durà eternament. / De sobte van passar / les aigües negres. / Ben poques, tanmateix, / han durat més”; però no va ser fins que vam assistir a la seva classe magistral que vam entendre el valor de l'artista per desemmascarar les nafres de la societat.

La immersió va ser brutal. La gosadia de portar l'espectacle a una aula dels Hermanos on gairebé tots havíem estudiat va provocar un vertigen històric insuperable. No era només aquella poesia com un discurs de moral política, era la rebel·lia que aixecava cada vers entre un públic que seia als mateixos pupitres on anys abans havíem estudiat vides de sants i les leyes fundamentales del estado. Dient implacablement Bertolt Brecht –mai no he sentit a ningú dir amb tant de sentit un poema–, Feliu Formosa va transformar l'obra del bavarès en un clam bell, intel·ligent i unànime contra l'estupidesa col·lectiva que s'imposava a poc a poc en una societat estabornida per la sobtada il·lusió política d'una transició cap al no-res.

Trenta-cinc anys després, havent arribat al final del camí on ens va portar aquell engany col·lectiu, ja no ens queda res més que la contundent poesia de Brecht. Ni el benestar promès, ni la política com a bé comú, ni l'honestedat democràtica, ni un autogovern extenuat per la inepta gestió d'uns i altres. Res. Els grans homes ens han empenyorat fins i tot la gosadia, els somnis. Ens queda Brecht, de nou traduït per Formosa a Poemes i cançons (Edicions 62), que va conformar l'espectacle Hola Brecht; un renovat exercici de consciència. “Els grans homes diuen moltes coses estúpides / consideren estúpida la gent / i la gent no diu res i els deixa fer / i així el temps va corrent.” El 12 de novembre del 1998 en Feliu en va dedicar un exemplar a la meva filla: l'art interpel·la totes les generacions d'una societat. Avui l'hem de tornar a escoltar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Repte teatral de dues sales a 10 minuts en bicicleta

BARCELONA

La crítica francesa certifica les opcions d’Albert Serra als Cèsars

BaRCELONA

El patrimoni del Teatre Lliure es projecta al món digital

BARCELONA

Leonardo Padura, premi Pepe Carvalho

Barcelona

El Palau de la Generalitat acull la capella ardent de Josep Maria Espinàs

Barcelona
Premis

El Biblioteca Breve per a Rosario Villajos

barcelona

Sebastià Bennasar: “A Mallorca ens cal un tsunami”

Barcelona

El Festival Llum BCN suma una assistència de rècord

BARCELONA

‘Motomami’ consolida Rosalía als Grammy

BARCELONA