Reportatge
Lluís Llort
Ballant,
em passo el dia ballant
La frase del títol sembla que la podria entonar una part força representativa de la societat barcelonina, des d'inicis del segle XIX fins a l'actualitat. A més, era la lletra del primer single i primer gran èxit d'Alaska y los Pegamoides, el 1982, la mateixa època en què, per culpa d'un fenomen provocat pel poc mercat televisiu, als membres d'una generació i mitja, quan ens plantes al davant la pregunta “¿La juventud baila con...?”, afegim de manera automàtica: “José Luis Fradejas!” I això perquè durant cinc anys (1978-1983) es va emetre els dissabtes a la tarda el programa musical Aplauso, dirigit pel mític locutor del festival d'Eurovisió, José Luis Uribarri. L'espai incloïa un concurs presentat per Fradejas, que trenta anys després no ha tornat a sortir mai a la tele, però encara és recordat.
Tot i que les modes canvien periòdicament, per interessos industrials o per alteracions del magma social, hi ha elements que perduren en la memòria i d'això en sap molt Ferran Aisa (Barcelona, 1948), poeta i estudiós de la història de Barcelona amb molts títols publicats que ara ens ofereix Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert, publicat per editorial Base.
Es tracta d'un volum luxós en tots els sentits, tant de presentació (gran format i paper de qualitat) com pel valor documental de les desenes de fotografies, gravats, cartells d'època, portades de discos, etcètera, i, naturalment, del text. Aisa ha dividit la història del ball a Barcelona en onze apartats. El primer és Dels salons aristocràtica als balls de Carnaval, amb diverses seccions en què ens narra com eren els balls a mitjan segle XIX, amb música de Strauss (el baró de Maldà apunta que l'11 de gener del 1791 es va ballar el primer vals a Barcelona), els balls de màscares al teatre de la Santa Creu i el curiós origen del ball de la Patacada. Tanca la secció el primer incendi del Liceu.
Els primers envelats
El segon apartat és Dels balls de societat als d'envelat, i ens parla de les societats recreatives, els balls públics, els de disfresses i els primers envelats. Del primer envelat hi ha notícia el 1831, però era molt rudimentari. A partir dels anys quaranta del segle XIX es van construir d'una manera més reglamentària. El tercer apartat descriu Els saraus de les penyes lúdiques, i ens mou del Born (on es va crear una societat per organitzar balls de carnestoltes el 1857) a l'associació La Paloma (que el 1863 va convocar un ball en benefici dels pobres), a més dels casinos i salons de ball, amb una tirallonga de noms de societats dedicades al ball; una manera de divertir-se cada cop més arrelada a la ciutat.
I així anem avançant en la història: Ciutadans bojos pel ball (balls de festa major, cafès i la importació del cancan); Els temps del cuplet (el Paral·lel, el music-hall, els balls-taxi o la passió pel tango, fins al punt que Barcelona era coneguda com Tangópolis); Dels dàncings als balls populars (l'era del jazz, el xarleston, el swing i la socialització de les sales de ball); Visca el swing! (la moral nacionalcatòlica, els vienesos, El Gran Price a la cantonada Casanova/Floridablanca, i el Jamboree, inaugurat el 9 de gener del 1960 on és ara, a la plaça Reial); De la ‘copla' al mambo (la Barcelona més flamenca, les sales de festa i El Molino); Rock, rock, rock (les bandes de rock a Barcelona –Sírex, Mustang, Salvajes, Lone Star, Brincos...–, els guateques, els Beatles a la Monumental, les boîtes i els night clubs, balls com el twist i el madison); De ‘progres' i d'‘undergrounds' (del pop a la cançó protesta, el carrer Tuset, la Gauche Divine a Bocaccio, el Zeleste laietà, l'Studio 54 del Paral·lel, la rumba catalana); i Del pop a les noves tendències (els anys vuitanta i noranta amb l'Up&Down, La Cibeles, Razzmatazz, L'Apolo, Otto Zutz, dels bars musicals a les macrodiscoteques).
Un recorregut impecable i del tot exhaustiu amb què Ferran Aisa explica l'origen i decadència de les diferents maneres relacionades amb la música i el ball amb les quals els ciutadans de Barcelona han omplert el temps d'oci des dels inicis del segle XIX fins a l'actualitat.
Aisa ens ho explica amb ordre cronològic i apassionament històric, amb referents de tota mena i milers –i dic milers de manera conscient– de dates, de dades (preus, mesures, adreces i moltes curiositats) i noms (de locals, de músics i grups, de títols, de festivals, de publicacions...), i amb tot plegat confegeix un fresc monumental de la Barcelona que mira de divertir-se, tan eclèctica com sempre i tan cosmopolita com sempre. Una Barcelona que ha fet molt més seva del que es podria intuir la frase l'Alaska. I encara balla.
I què se n'ha fet, de Fradejas? Sembla ser que és un executiu de la companyia Telefónica i segur que encara ha de forçar un somriure fastiguejat quan és presentat a algú d'entre 40 i 60 anys i li pregunta: “José Luis Fradejas? El de La juventud baila?” És el que té la memòria històrica, encara que sigui anecdòtica i no tan rigorosa, distreta i minuciosa com la que ens ofereix Ferran Aisa en el seu nou llibre.
