Literatura a reivindicar

Hem volgut dedicar aquest suplement d'abans de Sant Jordi a dues de les figures més importants de la cultura catalana del segle XX, l'editor i novel·lista Joan Sales –de qui es celebra el centenari del seu naixement– i Mercè Rodoreda –cinquanta anys de l'emblemàtica La plaça del Diamant, que va ser editada per Sales al Club dels Novel·listes després de ser rebutjada pel jurat del premi Sant Jordi del 1960.

Els col·laboradors que hem triat no són circumstancials sinó que han mantingut la lectura oberta dels dos titans que es perpetuen com a clàssics moderns de les nostres lletres. D'una banda, Montserrat Casals, que ha estat la principal biògrafa de l'obra rodorediana. De l'altra, Maria Bohigas, néta de Sales i responsable del Club Editor, actualment aliada amb Edicions 1984. Bohigas recupera dues cartes de la correspondència entre Sales i Rodoreda i també ens ha ofert fotografies, algunes de les quals són inèdites. En uns moments molt complicats per a la supervivència del país, personatges com Sales i Rodoreda van demostrar que es podia jugar a la contra i, alhora, crear una literatura que no sé si hem estat capaços de superar després de tants i tants anys d'una normalització que sempre ha tingut pals a les rodes –o que no s'ha fet amb prou decisió, cal dir-ho.

Rodoreda i Sales encarnen l'esperit de la resistència, però també la qualitat d'una literatura que no parlava de vaguetats sinó que tenia coses a dir, i sabia com dir-les. Ara, tot i la qualitat dels joves valors i de l'incomprensible ostracisme de gent de talent com Jordi Coca, Robert Saladrigas, Isidre Grau i altres, quan parlo amb gent implicada ens preguntem per què determinats editors s'han preocupat tant de fer llibres suposadament comercials mentre oblidaven la rereguarda poderosa, els valors de fons. No s'aconseguirà cap meta amb una literatura efímera i superficial. El que quedarà seran els llibres de Sales, Rodoreda, Blai Bonet i els altres poetes. Tenim joves i tenim futur, però cal invertir en el recanvi generacional i no deixar de banda la gent que ens ha ensenyat. És possible?