Amebes, protozous i grassos

Comencem amb una declaració d'intencions d'Amélie Nothomb: “Hi ha una felicitat que res no pot igualar: la il·lusió de tenir un sentit. Que aquest significat provingui d'una mentida no en disminueix en absolut la voluptat.” La ja famosa veritat de les mentides, de la ficció novel·lesca.

Nothomb, que va néixer a Kobe el 1967, és filla de diplomàtics belgues, la seva llengua literària és el francès i també és el somni/malson de qualsevol editor. Escriu llibres com altres autors contesten correus electrònics. I de vegades els llibres de Nothomb tenen la dimensió d'un correu electrònic. És ràpida, exhibicionista, punyent, ambiciosa, polèmica, freak, insuportable i incontinent. Però també personal, valenta, amb talent bulímic però talent al cap i a la fi. I arrossega un món de lectors a les llibreries amb cada nou striptease que realitza.

Una forma de vida és el llibre que toca aquest any de la Nothomb. Aquest és dels bons. Alguns diuen que el millor. Pot ser. Suposo que ho diuen els mateixos que sempre anuncien l'última gira dels Stones. Algun cop l'encertaran.

Una forma de vida juga –com gairebé sempre– a ser el dietari personal autobiogràfic i indiscret de la seva autora. Ella rep i contesta cartes manuscrites i correus electrònics. Li agrada aquest tipus de comunicació que per ella és moltes vegades millor que el contacte físic, la quotidianitat, les converses d'ascensor i els examants. Aquí reprodueix la correspondència que manté amb Melvin Mapple. Melvin és un paio que té, com a mínim, dos problemes. Un, que és soldat nord-americà i està destinat a l'Iraq. I dos, que pesa 140 quilos. La dominatrix de les lletres franceses, sempre atreta per la monstruositat, la lletgesa que l'art pot convertir en altra forma de bellesa, se sent implicada en el cas de Mapple. Encara més quan aquest parla que la seva malaltia no deixa de ser resultat d'una ansietat bèl·lica. I que en el fons és una protesta contra la guerra. Les vagues de fam són impossibles quan peses 140 quilos, però la frontera d'engreixar-te fins al límit és una frontera factible i, ummm, saborosa.

Amélie toca molts temes amb aquest camí dret i superficial que tant desespera als seus detractors. Gent que pretén que la belga aprofundeixi algun tema dels que repassa. Aquí, l'obesitat –després dels fumadors, els grassos: cap dubte–, l'Iraq, Obama, la futilitat del món de l'art i l'ostracisme d'una generació que no necessita aixecar-se de davant de l'ordinador per tenir-ho tot, menys la vida. La desesperació de detractors, però, no és correcta. Ella escriu per parlar d'ella. De com s'enfronta al món, de la seva literatura com a camp magnètic i del seu propi personatge. No enganya ni marca les cartes. Però, a més a més, aquí construeix un relat epistolar reeixit, que sap enganxar el lector, donar-li alguna sorpresa, mantenir ritme i acabar la història amunt.