cultura

motel

Barstow

Europa, grisa i sola

Encara que no hi pensem, els drames d'un altre temps són part íntima de la nostra condició. La nena assassinada en un poblet al nord de França, un dels tants llocs perduts en la rereguarda de la Gran Guerra, ens furga la memòria fins que la veritat rebenta dins nostre i ens capgira. El ressò de les bombes a les trinxeres i els crits dels fills que moren entre el llot del País del Nord només és una sintonia: la mort estima la bona gent i se l'endú de pressa. Després només resta el rastre difós del que van significar pels que els van estimar.

A Les ànimes grises (La Magrana), Philippe Claudel ens planta la veritat davant dels ulls quan ja crèiem haver-la oblidat. La bomba ens esclata al rostre. “Els que són de mal pelar són els cabrons. Aquests en general moren vells, i de vegades fins i tot al llit”, diu l'autor. La soledat embruteix. El desertor, el trist i el turmentat poden ser l'assassí, però també pot passar que ho hàgim estat nosaltres; en la memòria del drama oblidat, qui pot dir que ell no ha estat?

Buscava una imatge que identifiqués l'Europa d'avui i, per molt que pensava en paisatges idíl·lics i grans monuments simbòlics, només em venia al cap aquell poble gris i enllotat de la novel·la de Claudel; aquella nena morta mentre el gas mostassa asfixiava els fills de tota una generació a les trinxeres de l'altra banda dels suaus turons dels camps del nord. En la meva memòria no interpretava allò com una metàfora: era la realitat. La imatge que buscava per identificar l'Europa d'avui no era cosmopolita ni paisatgística, era precisament aquesta: l'estesa infinita de petites creus blanques i anònimes que encatifa els camps de Flandes en una successió inacabable de cementiris, de drames que formen part íntima de la nostra condició d'europeus i que, perversament, han estat amagats, com si allò mai no hagués passat, com si no formés part de la construcció d'aquesta casa comuna.

Potser si haguéssim buscat la veritat des del primer moment ara no dubtaríem de la nostra condició d'europeus. Si avui som una gent grisa i solitària és perquè els drames d'altres temps ens han esclatat a la cara quan ja pensàvem que havien quedat colgats pel llot glaçat de la catifa verda dels camps de Flandes.

La mesquinesa de la condició humana sempre té un doble fons. A Les ànimes grises l'autor el destapa. Ningú no li va fer cas, i ara, més vells i cansats, caldrà tornar a començar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
cinema

Naomi Kawase, la germana japonesa de Lluís Miñarro

Barcelona
David Verdaguer
Actor

“Les persones no som planes, som polièdriques”

Barcelona
MÚSICA

Pérez Treviño desxifra en un llibre el ‘misteri’ del pianista Josep Colom

BARCELONA
cinema - drama

‘Thriller’ coreà amb segell femení basat en fets reals

cinema - drama / biografia

Maria Montessori, una pedagoga revolucionària

cinema - animació / comèdia

Garfield surt de la zona de confort de gat casolà

cinema - cinema bèl·lic

Russell Crowe rescata soldats a Filipines

cinema - drama

Hamaguchi signa una faula sobre la natura i el mal

música

El saxofonista holandès Benjamin Herman actua a l’Hotel Castell d’Empordà

la bisbal d’empordà