DE. CARA. A. LA. GALERIA
montse frisach
Encant i risc en 9 m²
La galeria Alegria aposta per la pintura i el dibuix des d'un petit magatzem d'una antiga fàbrica
De vegades el risc i l'ambició no han de comportar grans empreses i grans projectes. Ho confirma el vigor que, des de fa dos anys, ha demostrat la galeria Alegria, situada en un petit antic magatzem de 9 metres quadrats, al carrer Consell de Cent 159 de Barcelona. Però l'Alegria s'ha d'anar a buscar (i mai millor dit). Heu d'entrar dins d'un pati d'una antiga fàbrica de nines de porcellana (amb xemeneia inclosa), que avui en dia acull diversos estudis i tallers de disseny de tot tipus. Fa dos anys aquest poc habitual racó de l'Eixample va fascinar l'escultor Sebastián Rosselló, que buscava un espai petit i econòmic per crear una galeria. El va trobar en un dels magatzems del pati, amb forma de caseta. Rosselló va transformar l'espai en una galeria minúscula però molt especial.
Especial ja començant pel nom. Rosselló és conscient que el nom de la galeria ha atret molta gent però també n'ha tirat enrere d'altres que consideren que la paraula no té prou transcendència per representar un espai dedicat a l'art. “Buscava un anagrama de ‘galeria' i, a més, una paraula que trenqués una mica amb els noms convencionals. Per què l'art no pot associar-se a l'alegria?”, es pregunta Rosselló, que es defineix a si mateix com un outsider. Sol, sense gairebé contactes en el sector, Rosselló va inaugurar l'espai amb la intenció d'organitzar exposicions que “no fossin avorrides, com moltes de les que es fan habitualment, dels artistes que m'agraden i amb sentit de l'humor”. Va inaugurar amb tot un descobriment: Ferran Blanco, un pintor de 84 anys, que feia la seva primera exposició individual. I el setembre passat va ampliar l'aventura amb una seu bessona a Madrid.
La galeria barreja autors per descobrir (tant se val l'edat, però d'esperit jove) amb altres amb més trajectòria, però mai amb preus massa alts. “Aposto molt per la pintura perquè hi ha molt poques galeries que ho facin, i m'interessen els artistes que tenen una actitud lliure. El que m'importa és l'obra d'art.” Malauradament, la seu madrilenya funciona comercialment millor que la de Barcelona, i Rosselló es planteja ara el futur de tot plegat. En tot cas, aventures com aquestes són necessàries per a tothom.
“Comprar art és una inversió a àmbit emocional”
Miró o Picasso?
Miró.
Un segle de la història de l'art? El XX.
Un poeta?
Albert Roig.
Un músic?
Pascal Comelade.
Una obra d'art estimada?
‘Sant Sebastià', d'El Greco.
Una obra que mai es vendria?
No me'n vendria cap. Si les tinc és perquè les vull tenir.
Una ciutat que representa l'art? París.
L'art s'ha de subvencionar? No.
Per què la gent hauria de comprar art?
Perquè és una manera d'enriquir la vida. És una inversió a àmbit emocional.
Com seria el món sense l'art?
Més avorrit.
