Més enllà dels secrets de família

Una de les coses que enriqueixen una filmografia són les petites ruptures i els jocs amb referents diversos. Tres dies amb la família, de Mar Coll, pot semblar una pel·lícula familiar. El seu argument, centrat al voltant de la trobada d'una família arran de la mort d'un vell, pot ser semblant a Las horas del verano, d'Olivier Assayas; Los que me aman tomaran el tren, de Patrice Chéreau, o Rencuentro, de Lawrence Kasdan. És evident que el pes d'aquests referents condiciona els primers moments de la seva visió i que pot fer-nos pensar que l'univers del cinema francès esdevé el miratge que vol seguir Mar Coll. A mesura que Tres dies amb la família avança, però, ens n'adonem que l'operació no té res a veure amb una aproximació mimètica cap a altres models de cinema, que allò de què ens parla no és cap altra cosa que de la família catalana –amb totes les seves peculiaritats– i que el punt de vista que explora és el d'una noia jove –Léa, la protagonista com a alter ego de la directora–, que intenta des d'una certa maduresa comprendre les rutines i banalitats d'un món adult que s'ha mogut entre les aparences, la supèrbia i la covardia.

Tres dies amb la família pot ser entesa com la crònica d'un seguit de crisis apuntades però mai explicitades.

Al llarg de la pel·lícula es posen en evidència un seguit de conflictes, però amb el clar desig de deixar que aquests surin a la superfície, sense forçar-los i sense buscar llargues explicacions sobre les causes que els han provocat. L'únic que interessa a Mar Coll es posar en evidència els seus efectes. El principal personatge conflictiu és Léa, la protagonista a partir de la qual queda focalitzada tota la història coral de l'enterrament familiar. Léa és una jove que ha viscut a Tolosa, que està en crisi amb la seva parella, que vol canviar de feina i que converteix el viatge en la materialització d'un camí que la porti a repensar-ho tot un altre cop. Al seu costat hi tenim els seus pares, una parella en crisi que és incapaç de mostrar la seva separació als altres i que la covardia ha impedit que esclatessin totes les seves desavinences. Més enllà dels pares, hi ha la família Vic. El vell ha mort i els seus quatre fills, les seves joves i els seus néts es reuneixen al tanatori, a l'església i a la taula del vell mas familiar. El germà gran intenta mantenir l'equilibri d'una família absolutament desequilibrada. Les desavinences dels adults són mirades amb escepticisme pels néts. Els cosins han estat capaços de mantenir uns vincles d'amistat aliens als interessos dels seus pares.

En el cinema que recentment es roda a Catalunya hi sol haver una certa tendència a apartar-se de les resolucions dramàtiques que impliquen un treball de direcció d'actors. Les escoles de cinema del nostre país formen molt bons tècnics, però generalment no es preocupen de formar bons directors d'actors, capaços de construir bones pel·lícules de ficció. Aquest fet explica, entre altres coses, la pujança del documental i la crisi de la ficció. La pel·lícula de Mar Coll té el mèrit d'invertir la norma. Mentre la seva planificació és discreta i efectiva, el seu treball de direcció d'actors és excel·lent. La directora té el mèrit de moure's per una història coral amb molts de personatges que tenen petites intervencions, però aconsegueix que, amb poques pinzellades i una gran sequedat de to, cada personatge estigui perfectament dibuixat. El seu rigor en la direcció és tota una garantia de futur.