Opinió

gabinet de curiositats

artur ramon navarro

Alexis

No us penseu que encapçalo aquestes lletres amb el nom propi del davanter xilè del Barça, la selecció del qual ha enviat la roja a casa i ha callat tanta fatxendaria de pàtria rància.

No, la cosa té més alta volada. Em refereixo al nom del protagonista de la primera novel·la de Marguerite Yourcenar, Alexis o el tractat del combat inútil. Escrita el 1929 quan l'autora tenia vint-i-quatre anys, és una carta llarga on Alexis escriu a la seva dona, Mònica, explicant-li la seva vida i reconeixent la seva homosexualitat i la impossibilitat d'estimar-la, l'inútil combat que ha portat contra ell mateix. La confessió i la justificació de la vida d'Alexis, un músic, comprimida en la infantesa trista en una Viena decadent.

És una obra sense gènere: epístola, sí, però també assaig, conte, poema, un text que aguanta bé avui, vuitanta-cinc anys després. Aquest llibre de menys de setanta pàgines és una celebració de la vida, de la recerca de la bellesa, del respecte per la diversitat. En temps conservadors i dogmàtics, extremadament populistes com els nostres, hauria de ser una obra de lectura obligatòria entre els nostres adolescents. Està plena de reflexions sàvies i precises, escrites amb una prosa polida com un clàssic.

De fet, és ja un clàssic contemporani. Com diu la Yourcenar, la literatura és la cendra de la vida, però a vegades penso que aquestes cendres l'omplen a manera de simulacre perfecte i val la pena refugiar-se en la bellesa en èpoques banals i buides, sinistres. La vida o el combat contra nosaltres mateixos, sí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.