cultura

L'adn de la por o la llavor de la maldat

J. Bordes

Califòrnia, maleïda!

Daniela Feixas construeix un ‘thriller' que vincula la bondat mediambiental amb la perversitat nazi

M
Molts fills dels descendents nazis van pactar no tenir fills per garantir a la societat que no procrearien l'ADN malvat dels seus progenitors

La filla de Dani­ela Fei­xas va voler que­dar-se la tor­tuga de Califòrnia d'un que se 'n volia des­pen­dre. S'estava al ter­rari, apa­rent­ment inno­cent­ment, fins que una veïna la va adver­tir de la peri­llo­si­tat d'aquesta espècie inva­sora que estava del­mant l'autòctona. Va ser als anys 80 que es va posar de moda i tot­hom la va com­prar i, al cap d'un temps, se'n va can­sar i va creure que no faria mal a ningú si la dei­xava a les vores dels rius. Per sal­var les més dèbils i ben adap­ta­des al medi es pretén exter­mi­nar-les, una bon­dat medi­am­bi­en­tal que casa prou amb l'eugenèsia de prin­ci­pis de segle: la volun­tat que només pro­cre­es­sin els models més pre­pa­rats per cons­truir la soci­e­tat més intel·ligent, justa i bona de la història. Sobre aquests supòsits, també apa­rent­ment llo­a­bles, es va basar l'exter­mini de gent amb algun tipus de dis­mi­nució o d'una tipo­lo­gia que no casava amb la que es pre­te­nia com la supe­rior: la raça ària, segons els ulls enfe­brits (però els més cul­tes de tot Europa, pro­ba­ble­ment) del fei­xisme ale­many. La trama està ser­vida.

La tor­tuga de Califòrnia narra un dinar fami­liar fred, dis­tant, que amaga les inten­ci­ons fins que la con­versa està a punt d'escla­tar. El públic coneix les inten­ci­ons dels per­so­nat­ges just alhora que el fill pròdig. La bom­bo­lla de la tensió es va inflant però acon­se­gueix ate­nuar-se amb peti­tes inci­si­ons a la pell per dre­nar la ferida. L'obra es repre­senta a La Seca i figura dins del car­tell del Fes­ti­val Grec. S'hi estarà fins al 26 de juliol. L'espai és tan­cat, res­clo­sit, que amaga secrets o, pot­ser, que es refu­gia d'ame­na­ces invi­si­bles, com si fos­sin unes tor­tu­gues autòcto­nes que temen la mos­se­gada de la de Califòrnia.

Molts fills dels des­cen­dents nazis van pac­tar no tenir fills per garan­tir a la soci­e­tat que no pro­cre­a­rien l'ADN mal­vat dels seus pro­ge­ni­tors: era la seva manera de car­re­gar la pena de ser fills de mons­tres, que havien estat capaços d'ava­lar les atro­ci­tats més ferot­ges, sota el parai­gua de la inves­ti­gació científica. La dra­ma­turga i actriu, que intervé com la ger­mana que des­va­ria (s'obses­si­ona en saber per què la mare i l'avi es van refu­giar a l'Espa­nya fei­xista quan el poder nazi queia per la força dels ali­ats), es pre­gunta si la mal­dat, real­ment, es pot trans­me­tre per la sang. La noia des­co­breix pro­pa­ganda nazi a les male­tes de l'avi quan tot just acaba de tenir una filla i dubta que no hagi donat peu a la con­tinuïtat d'una estirp podrida. L'alter­na­tiva és obli­dar i des­a­parèixer: aquest ha estat el parer del germà que s'ha fet fonedís, tot just la ger­mana ha ingres­sat en una residència psi­quiàtrica.

Des­con­fiança i des­pit

L'obra s'ambi­enta als anys 80. Ja fa anys que viuen a Cata­lu­nya i cinc que el xicot ha sor­tit cames aju­deu-me i sense avi­sar. Torna quan la mare el troba i li demana que s'apropi amb urgència. L'acull la des­con­fiança i des­pit de la mare i l'entu­si­asme de la neboda, de 17 anys. La tro­bada vol ser cor­dial, per reforçar uns llaços massa esto­vats, però amaga inten­ci­ons. I en aquesta tro­bada, el germà deci­dirà des­co­brir el pas­sat de la mare, com a infer­mera d'un sana­tori a l'Ale­ma­nya nazi.

Forçosa­ment, la fre­dor és obli­gada en la relació d'aquests per­so­nat­ges. La direc­tora Lur­des Barba hi imposa una distància impres­cin­di­ble. Només el germà podrà sen­tir les veus que abans sen­tia la ger­mana: serà la manera que l'espec­ta­dor com­pren­gui les pors (rao­na­bles, o no) d'una ger­mana que només veu fan­tas­mes. Sem­blants als que pro­nos­tica la mare en el seu barri de sem­pre, simi­lars als de la filla que ha estat pre­mi­ada per enfor­tir les tor­tu­gues medi­terrànies. Són una ombra llarga, fosca, de llum que té bom­be­tes foses i ningú es pre­o­cupa de repo­sar-les. Thri­ller amb reflexió i per­so­nat­ges plens de plecs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia