cultura

EL MÉS PETIT DE TOTS

J. Bordes

Llum de perla

El festival internacional per a criatures de 0 a 5 anys convida a explorar els llenguatges sensitius

Con­ti­nua sent el fes­ti­val escènic per als més petits de tots. Però, para­do­xal­ment, no para de créixer. L'any pas­sat, en la desena edició, es van asso­lir les deu ciu­tats impli­ca­des (Saba­dell, Bar­ce­lona, Sant Cugat, Tar­ra­gona, Lleida, Olot, Tor­dera, Igua­lada, Gra­no­llers i Benicàssim) i fins i tot una seqüela, el Txiki, txiki, txikia, al País Basc, on per aquest any s'ha implan­tat a vuit ciu­tats del ter­ri­tori. Com no podia ser d'altra manera, es con­gre­guen els títols que bus­quen la con­nexió amb els nadons però també amb els pares; un bateig tea­tral de sen­si­bi­li­tats, ten­dresa, cant a mitja veu i un punt de com­pli­ci­tat. Un esclat de vida petit i bri­llant.

El gran mèrit d'El Més Petit de Tots és que com­bina els artis­tes de diver­ses dis­ci­pli­nes (com va ser l'artista plàstic i per­for­mer David Ymber­non o, enguany, la com­pa­nyia cata­lana Pon­ten Pie) amb les pro­pos­tes inter­na­ci­o­nals. Del que s'ha pogut veure enguany des­taca Nest (Niu), de The­a­ter de Spi­e­gel. L'obra sap aca­ro­nar uns ele­ments i extreure'ls una musi­ca­li­tat i una potència expres­siva que esdevé magnètica. Ho ha de ser, si vol que la cana­lla de 0 a 3 anys es man­tin­gui atenta a una fina dra­matúrgia: una gran­gera rep la visita d'uns ànecs que vénen pels mesos càlids. S'estan en aquell niu on nai­xe­ran les seves cries i on aques­tes apren­dran a volar. De fet, hi ha els ele­ments d'un conte però també d'altres d'una nota­ble comi­ci­tat, com les pri­me­res lliçons de vol o la fugida de l'ou que prova d'esca­par-se de la ingesta de dos pos­si­bles bot­xins. Els ele­ments juguen amb el tacte com un sen­tit afe­git als estímuls de so i de vista. Els ànecs de fusta llisa però sense vernís apor­ten uns ani­mals de tex­tura. En canvi, el niu és d'una sua­vi­tat extrema amb unes fus­tes i un coixí que el fa recon­for­tant per dins i al cen­tre. Els ras­palls (que tan bé evo­quen esti­rar les ales per empren­dre el vol) tenen un altre tacte, raspós. I és que aquesta peça, sim­ple­ment, con­ver­teix el joc dels estímuls de tacte per als nadons en una mesura mul­ti­pli­cada per donar cabuda a tot un grup de mares, pares i cri­a­tu­res. Dalt de l'esce­nari i sense micròfons, amb el plor i el joc d'un violí des­ple­guen un abun­dant cabal de sen­sa­ci­ons. També molt sen­so­rial és el nou tre­ball de Pon­ten Pie a Loo. Un viatge que ben bé podria recor­dar el desig frus­trat d'una pas­tera que morirà a les plat­ges euro­pees. Sense fer-ho explícit, molt abs­tracte, però sense rebai­xar tensió ni joc, amb la pro­fun­di­tat que vul­gui lle­gir-ho la cana­lla o els adults.

Més ines­ta­ble és Wanikan, de la Com­pag­nie 4Hoog, que par­teix d'una bona idea però li falta arro­do­nir les acci­ons: la pro­posta és tan sen­zi­lla com sug­ge­ri­dora. De quan­tes mane­res es pot calçar un jer­sei de coll ample i mànigues esto­va­des? Quins ani­mals es poden imi­tar? Quina relació poden tenir aquests dos per­so­nat­ges (dos ger­mans a les gol­fes de l'àvia reme­nant l'armari de roba de quan la mare era jove)? El pro­blema de la peça és que dis­posa de molt mate­rial per des­ple­gar i el des­a­pro­fita. Com la mun­ta­nya de la vai­xe­lla, que, un cop mun­tada, no s'hi juga més. Sí que juguen amb la roba; bàsica­ment els dos jer­seis. Però no cons­tru­ei­xen gaire res i el seu movi­ment és, més aviat, pri­mari. Sovint, sense tenir en compte l'ele­ment de joc (com en l'escena de lluita mar­cial, en què els jer­seis són obvi­ats total­ment). Ara, cal adver­tir que la cana­lla a qui va adreçada la peça no perd pis­to­nada i té la sen­sació que ha que­dat massa curta.

On sí que hi ha ofici és a Da.​te Danza: té un tre­ball afi­nat, gens pre­tensiós, que atrapa l'atenció de la cana­lla amb una música molt nar­ra­tiva i unes acci­ons con­cre­tes en cada un dels ele­ments de l'escena. Tot s'uti­litza: l'estora, el mirall, els llums i les màgiques buta­ques. En rea­li­tat, des del joc i la con­nexió de la cana­lla, tre­ba­llen la relació amb un mateix (la des­co­berta dels pro­pis límits físics) i també la relació amb l'altre: l'amic. La com­pa­nyia sap explo­tar molt bé cada qua­dre, també amb uns movi­ments que demos­tren elas­ti­ci­tat i, sobre­tot, una nota­ble comi­ci­tat. Tot i que l'espec­ta­cu­la­ri­tat vin­gui de les des­a­pa­ri­ci­ons des de les buta­ques, el joc més interes­sant és amb l'estora amb mirall. Ima­gi­nen, amb molt d'encert, quina imatge gene­ra­rien els miralls còncaus del Tibi­dabo trans­for­mant-se lúdica­ment. Per als adults, hi ha la satis­facció de veure com la cana­lla s'endinsa en la història i també el plaer d'un ball obert, dinàmic i, per moments, ten­dra­ment diver­tit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia