Cultura

Mirador

On és el cinema en català?

El principal problema dels Gaudí és que els productes que hi llueixen més no són en llengua catalana

En les dues darreres edicions dels premis Gaudí, la guanyadora del premi a la millor pel·lícula en llengua catalana ha estat un títol sorpresa que no ha destacat en cap altre guardó de la nit. En canvi, la millor pel·lícula de parla no catalana s'ha convertit en la gran triomfadora en altres apartats com millor director i guió, entre d'altres. El llarg camí per tornar a casa, de Sergi Pérez, i Rastres de sàndal, de Maria Ripoll, han guanyat el principal guardó de la cerimònia com si fos un premi de consolació, mentre que Truman, de Cesc Gay –parlada en castellà i rodada a Madrid–, i 10.000 km, de Carlos Marqués-Marcet –parlada en anglès–, han estat les que han acaparat la resta dels premis. El principal problema dels Gaudí és que, tot i ser uns premis al cinema català, els productes que hi llueixen més no són en llengua catalana. La qüestió del català al cinema no és una aposta assumida per la indústria i sembla que l'etern debat, plantejat en els anys de la Transició, sobre si el cinema català és el cinema produït a Catalunya o el parlat en llengua catalana no s'ha superat amb normalitat. D'altra banda, podem considerar que la feblesa industrial de les pel·lícules parlades en català no és casual i té a veure amb uns problemes de gestió política –l'etapa Mascarell– i de criteris televisius –la política de coproduccions de TV3– que han evidenciat un clar fracàs en l'afany per catalanitzar el cinema. Mentre que en l'etapa Treserras es va fer una aposta per trobar productes industrials sòlids en llengua catalana que va donar resultats incerts, però de la qual va emergir una pel·lícula com Pa negre, les polítiques dutes a terme en els darrers anys no han consolidat un model de cinema industrial potent.

Les polítiques tampoc han estat prou atentes per llançar un cinema d'autor de qualitat que recuperi la projecció internacional que tenia deu anys enrere. Avui, el cinema industrial es resisteix, ja que esdevé un cinema amb problemes per trobar una àmplia audiència pel fet de ser parlat en català i busca vies de coproducció, ja sigui amb la indústria espanyola o amb un cert mercat internacional. Truman, de Cesc Gay, és una pel·lícula discreta que vol agradar a un ampli sector de públic a partir de la història d'un home malalt que assumeix la seva pròpia condició de manera estoica. La pel·lícula aposta per una parella d'actors –Javier Cámara i Ricardo Darín– que fan allò que el públic espera d'ells. Probablement, Truman simbolitza aquell cinema del mig apte per al consum interior que té dificultats per triomfar en un mercat internacional en què sobre el mateix tema hi ha pel·lícules millors i més arriscades.

Al seu costat, El llarg camí per tornar a casa es presenta com una opera prima discreta, feta amb certa sensibilitat i amb un cert sentit del risc. Sergi Pérez fa una obra que es mou en un terreny al·legòric per explicar la història d'un personatge que no sap com assumir el dol i que un dia es troba llançat fora de l'úter matern en què s'ha refugiat. La pel·lícula demostra que el cinema català que sobreviu és aquell que s'ha fet amb discreció, des dels mateixos marges de la indústria. Probablement no és el model que als acadèmics els agradaria premiar, però com que és l'únic cinema que s'atreveix a assumir la llengua catalana sense complexos, acaba triomfant en uns premis que volen donar glamur a allò que no en vol ni en necessita.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.