Altres

la crònica

Amb ADN banyolí

Els de Banyo­les, diuen amb un deix de punye­te­ria els foras­ters –ho podrien reblar també els veïns de Por­que­res–, són molt de Banyo­les. Hi ha un “ADN banyolí”, asse­gu­rava David Juan, líder de La Moral Dis­treta , a l'inici del con­cert reci­tal, ahir a la tarda, orga­nit­zat a propòsit del 50è ani­ver­sari de la publi­cació del lli­bre de Jaume Far­riol Banyo­les vora el llac, i per ini­ci­a­tiva de la gela­te­ria arte­sana Jane­ret. David Juan feia referència a les sin­gu­la­ri­tats banyo­li­nes, i que carac­te­rit­zen l'estil de Far­riol, una manera de mirar-se les coses quo­ti­di­a­nes “amb bellesa i una certa mística” i que inclo­uen “iro­nia i sar­casme” però sobre­tot la trans­cendència de ser de poble, la “uni­ver­sa­li­tat del fet local”. David Juan feia duet amb Adrià Dilmé, del grup de folk Germà Negre , el qual va mati­sar la pre­sen­tació: “Sóc de Por­que­res i no conei­xia Far­riol, fins que en David em va fer aquesta pro­posta.” “Massa festa major; se'ls ha d'intel·lec­tu­a­lit­zar, a aquests del folk”, li va res­pon­dre amb aquest to banyolí d'ento­mar-ho tot.

I va transcórrer en aquest ambi­ent distès, de fer-ho bonic, tot i la pluja que havia obli­gat la vin­tena d'assis­tents a aixo­plu­gar-se a l'inte­rior per escol­tar un de Banyo­les i un de Mata lle­gir frag­ments del lli­bre de Far­riol, acom­pa­nyant-los de les cançons apro­pi­a­des.

Un dels tex­tos esco­llits feia referència a Roca­corba i a la seva pre­e­minència en el caràcter banyolí, riva­lit­zant fins i tot amb l'Estany. Per Far­riol, l'ori­en­tació de la fines­tra deter­mi­nava si el veí era de tarannà con­ser­va­dor o de pràcti­ques libe­rals. La cançó que ho va reblar va ser Camí ral , del reper­tori de Germà Negre, amb un to més íntim. Far­riol també va des­criure el cul­tiu de l'all a la comarca i s'havia de tocar la fes­tiva L'alli­o­lli . També va sonar La car­re­tera , de La Moral Dis­treta, per acom­pa­nyar la des­cripció de la car­re­tera d'Olot a Figue­res.

L'home­natge a Far­riol es feia “vora el llac” i era pre­cep­tiu que l'Estany tanqués el reci­tal. És el “pol d'atracció; te'l mires i tot i la pluja és bellesa”, va remar­car David Juan abans de can­tar Maleït diven­dres, de Kitsch. El dia donava per a l'obs­cu­ri­tat, tal com diu la lle­tra [“Jo vull morir ofe­gat a l'Estany cobert per la cen­dra i el delit del teu cos”]. “Posem-hi una mica d'ale­gria”, va dir el de Mata pun­te­jant una rumba. “Fem-ho nos­trat”, va con­tes­tar el de Banyo­les. Ai, si Lluís Cos­ta­be­lla hagués sen­tit la versió amb aires de sar­dana. I ho van aca­bar com Kitsch.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.