Cultura

Mirador

La mirada intensa d'un actor vulnerable

Avui fa 50 anys de la mort d'una estrella que actuava d'una manera més autèntica, intensa

Era una adolescent quan comprava cada setmana el Fotogramas durant un temps en què, a mitjan anys setanta, cada número de la revista incloïa una fotografia a doble pàgina d'una estrella del Hollywood clàssic. Tenia una clara preferència: un retrat de Montgomery Clift amb la intensitat de la seva mirada i, així ho vull recordar, aquella expressió en la qual s'intueix una vulnerabilitat malenconiosa que, amb el temps, va fer-se esquinçada, desesperada. La preferia perquè Monty Clift va ser l'actor dels primers anys de la meva vida. Un amor de la infantesa, en què vaig descobrir-lo en una sèrie de pel·lícules que, realitzades a principis dels últims cinquanta, vaig veure en bona part a la televisió en nits extraordinàries en què els meus pares no em feien anar a dormir: Jo confesso, el film de Hitchcock en què encarna un capellà catòlic que sap qui ha comés un crim, però no pot revelar-ho perquè l'assassí li ho ha dit al confessionari; L'heretera, en què és el pretendent d'una dona rica (l'ara centenària Olivia de Havilland) amb un pare que, sense miraments, li diu que només la vol pels diners: encara sento els cops a la porta de Monty i els crits “Catherine, Catherine” quan l'heretera, mort el pare, creu que aquest tenia raó i es tanca a casa seva; D'aquí a l'eternitat, on és un soldat que no vol boxejar perquè li pesa la culpa d'haver deixat cec un amic en un combat.

Però la pel·lícula que més em va marcar la vaig veure al cinema del meu poble: A place in the sun (Un lloc al sol). Una història sobre la cara fosca del somni americà. Monty hi interpreta George Eastman, un jove que, treballant en una fàbrica d'un parent, festeja amb una altra obrera, la pobra Shelley Winters, que es converteix en l'obstacle de la relació que el jove inicia amb la filla d'un milionari que, a més, encarna una enlluernadora Elizabeth Taylor. Què passa al llac on passeja en barca amb la xicota? George ha planejat matar-la, però sembla penedir-se'n abans que accidentalment caiguin a l'aigua i ella s'ofegui. Sigui com sigui, paga el preu de la seva ambició, del seu desig d'ascendir socialment, a la cadira elèctrica. Ell mateix se sent culpable d'haver desitjat aquella mort i ni es defensa. Però jo dic que, sigui o se senti culpable o no, A place in the sun va fer per sempre més que estigui en contra de la pena de mort. Monty sempre em captivava. Encara ho fa. Crec que sedueix la seva vulnerabilitat, que fins s'entreveu en els personatges ambigus i ambiciosos que va fer sense voler agradar encarnant només herois romàntics.

Dirigida per George Stevens l'any 1953, A place in the sun va iniciar l'amistat entre Liz Taylor i Monty Clift, del qual aleshores es considerava que havia introduït una altra manera d'interpretar a Hollywood (més autèntica, més intensa) des que, l'any 1948, Howard Hawks va convèncer-lo perquè fos el fill adoptiu de John Wayne a Río Rojo. S'havia format al teatre i detestava el cinema, però aquest va temptar-lo perquè necessitava diners. En tot cas, s'hi va posar de ple, va fascinar i va aconseguir triar els seus papers a Hollywood. Però era fràgil, patia disenteria i va començar a dependre de calmants i a beure moltíssim. Malvivia la seva homosexualitat en una època que la feia malviure. En fi, qui pot saber dels seus turments? El cas és que van dur-lo a un abandonament que va fer que els productors en desconfiessin i els directors no sabessin què fer-ne. A més, hi va haver un accident fatal. Durant el rodatge, el 1956, de L'arbre de la vida, Liz Taylor, que l'estimava molt, va insistir perquè anés a una festa. Va sortir-ne borratxo i va estavellar-se contra un arbre. Davant, intentant-lo guiar amb el seu cotxe, hi havia l'actor Kevin McCarthy. Aquest va avisar Liz Taylor, que va salvar-li la vida en treure-li dues dents de la gorga. La cara de Monty va quedar desfigurada. Va morir deu anys després. Avui, 23 de juliol, en fa 50 anys. Penso en aquella fotografia, que vaig regalar a una noia que em va fer sentir que encara n'estava més enamorada: els ulls oberts il·luminant un rostre d'una bellesa fulgurant.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.