La pèrdua i la fugida

Debutar en novel·la amb un premi pot ser un bon auguri. Això és el que ha aconseguit Marc Cerrudo amb Lluny vol dir mai més, amb què va guanyar el premi Roc Boronat de l’ONCE fa uns mesos i que ara publica Amsterdam.

Joan Carles Girbés, editor d’Amsterdam i membre del jurat del Roc Boronat, comenta: “S’hi van presentar 82 obres; es va establir un nou rècord de participació.” “Quan trobes alguna obra diferent com aquesta, quan descobreixes una nova veu, l’emoció com a editor creix”, hi afegeix Girbés. Per a ell, la novel·la “és una combinació d’humor amb reflexions sobre la pèrdua”.

Periodista de formació, Marc Cerrudo (Terrassa, 1991), que actualment és el cap de comunicació de la llibreria Altaïr i forma part de l’equip de la revista digital Serielizados, havia escrit molts contes abans d’atrevir-se amb una novel·la. “Els contes se’m van fer curts per poder treballar subtrames i barrejar històries”, així que va escriure una novel·la que no va funcionar, excepte per guanyar experiència. El segon intent és la que ara presenta, que Helena Guilera, editora d’Amsterdam, descriu així: “Un protagonista sense nom ni veu –només diu una paraula en tota la novel·la, llunyania–, amb el cos marcat per un accident de trànsit, volta per una ciutat buscant omplir el buit. És una història trista.”

Llegim la recerca existencial al llarg de 24 hores del jove protagonista, sumada a les històries breus d’una quarantena llarga de personatges, cadascun narrador en primera persona de cada capítol i, entre tots, de la història del noi. La veu narradora és la mateixa (varia una mica la d’una teleoperadora i la d’un gat marró i algun més, que són més malparlats), una veu a través de la qual Cerrudo va salpebrant el text amb valoracions i crítiques socials, i amb algunes sentències no sempre irrefutables.

L’estil és molt elaborat, amb constants imatges originals i referents interessants, i l’estructura és un mecanisme ben greixat. Els narradors són una portera d’escala, un sensesostre, una guarda de seguretat, una psicòloga..., però també una el·lipsi temporal, una llauna de refresc, una barricada de foc i, encara, el senyal d’estop i el cérvol relacionats amb l’accident en què va morir una amiga del protagonista i un altre amic va resultar ferit, com ell mateix. Un accident que va deixar en estat de xoc el protagonista.

Cerrudo la va començar a finals del 2019 i primer va dedicar alguns mesos a decidir l’arquitectura. “Hi ha més de cent referències interaccionant entre els diferents capítols i cada capítol té un principi i un final i, entre tots, formen la història central.”

Juga amb el referent d’Antonio Tabucchi a Sostiene Pereira i titula tots els capítols, per exemple, “Assevera un antiavalot que”, i la frase continua al text. Pel que fa a la varietat de narradors es va inspirar en Ànima, de Wajdi Mouawad, que dona veu a diversos animals.

“La novel·la va de la pèrdua i de la fugida”, partint d’una experiència personal de quan va morir la seva àvia. “Posar terra pel mig no ajuda gens a superar el dolor”, afirma.