Intimista i amb precisió botànica

L’imponent piano presidint l’escenari de la sala de cambra de l’ Auditori de Girona visibilitzava el canvi sonor, un nou camí que Núria Graham emprèn amb Cyclamen deixant en un segon terme la guitarra elèctrica amb què la vigatana amb arrels irlandeses s’ha fet un segell propi reivindicant l’obscuritat. Un exemple d’aquesta entrada perpètua a la cova és la versió de Toxic de Britney Spears que recordem en directe en el festival Strenes del 2016 a l’auditori de La Mercè a Girona. Res a veure amb la lluminosa Procida amb què va obrir el concert de presentació del nou àlbum Cyclamen a l’Auditori de Girona, divendres a la nit, després que en fes una preestrena, el setembre passat, en el Mercat de Música Viva de Vic.

El ciclamen és la flor de l’hivern, de les poques que poncella. Li agrada el fred no massa rigorós, això sí resguardada de gelades i ventades, i prefereix una llum no gaire directa. És una flor resistent i, alhora, delicada. I és el fruit de la introspecció de Núria Graham que va trobar la llum observant la natura i la fa esclatar amb el so d’arpes, tubes, fagots i flautes. No és, però, una música bosquetana en ús, d’arrel tamisada pel pop metafísic, amb una Graham corrent salvatjada com Kate Bush cercant els cims borrascosos de la música. És un homenatge a la natura, a les llegendes de dones d’aigua i a un món fantàstic i oníric, amb una veu dolça però amb la precisió i la tècnica d’una botànica. És un treball intimista: la catarsi necessària després de la foscor dels dos últims anys; vol ser un clam primaveral enmig d’una nit freda d’hivern.

Vestida amb una granota daurada , amb aires de diva de club de jazz, i amb una peça de joieria que li emmarcava la mirada, sortint de l’orella, gairebé una diadema facial, Núria Graham va sorprendre a Girona amb un concert que s’obria com una flor, melòdic i bressolat pel jazz, especialment a Poisonous sunflower, una de les cançons més nocturnes del disc, a diferència de la positivitat i el so tàctil de The Catalyst. És un cant a la natura amb essència americana. Preciosista també en el so en directe, hi ha, però, la sensació d’un estudi científic de la natura, flors d’hivernacle, sense concessió als boscos atàvics, als focs interiors. Natura orgànica sofisticada.

Acompanyada per Jordi Matas (guitarres i baix), Marcel·lí Bayern (clarinet i saxo), Anna Godoy (arpa) i Malcus Codolà (bateria), Núria Graham va proposar un repertori amb la nova sonoritat de Yes, it’s me the goldfish, Disaster in Napoli i Birdman amb d’altres de discos anteriors com ara Prelude, At last i Hazel, ja en els bisos. “Passa molt ràpid”, va assenyalar, en les poques interaccions amb el públic, en un concert que es va convertir en un somni hivernal.