Cascai o l'efecte ‘Zirocco'

Si penseu que el Zirocco és un vent d'origen africà que ventila tota la perifèria mediterrània provocant atzagaiades d'humor i rampellades inesperades esteu ben equivocats: el sirocco és una brisa del tot innocent si la compareu amb l'espectacle que Marcel Tomàs i Susanna Lloret s'han empescat... I és que aquesta Z inicial és com aquell brunzir empipador que produeix la burla d'una moscarda quan un hom desesperat intenta, inútilment, esclafar-la; ja us la podeu imaginar descollonant-se de riure i amb aquella sornegueria tan ufana dels insectes mentre volen... Aquest, doncs, és l'efecte Zirocco.

I ja que l'Auditori de la Mercè estava ple diguem-ho: estava ple com un ou! I com que la gent mai té pressa –i bé que fa–, anava entrant tot fent-la petar, alguns prou innocents i tranquils perquè encara no sabien que serien transformats en part essencial de l'espectacle: en tres cowboys, tres herois de pel·lícula. I això que el quadre escènic, tot primer, es vestia d'una innocència gairebé infantil i plàstica: un llit de fusta cobert amb una conxa vermella llampant, una tauleta minsa al costat amb una punta de llum i un despertador que marcava una hora ben reposada: les 04.20 h; penjaven darrera unes cortines llargues i roges, així com una làmpada blanca i rodona que centrava tot l'espai. Potser una matinada massa tranquil·la, no? Recordeu el brumir d'aquell tema clàssic de Rimski-Kórsakov, El vol del borinot, interpretat per Yo-Yo Ma i Bobby McFerrin? No diré més perquè, qui creieu que hi havia dessota la vànova intentant reposar el son?

L'espectacle és ple d'enginy i d'un atribolament magnífic, sap amagar molt bé les seves sorpreses i recull, de fons, tot l'ampli imaginari del mim i el clown, un ventall de tècniques i estils clàssic passats per un lleu tamís tecnològic –projeccions, so i vídeo–, que no desvirtua gens l'essència enlluernadora del pallasso, un pallasso modern, és clar, contemporani, però ebri de tot aquell passat estel·lar. Ara bé, què dimonis és Zirocco? Ah! Doncs no se sap! Un desgavell divertidíssim! Això segur! No hi ha un fil conductor narratiu més que la rialla. De fet és el fantàstic desvergonyiment expressiu del gag que n'anima un altre, tan variats, diferents i desconcertants que hom acaba rendit davant l'aparent caos que hi fulgura. Hi ha entranyables homenatges als mestres, especialment a Pepe Rubianes, però també l'entrellum de Chaplin, el Tricicle, Jerome Deschamps o Jacques Tati entre d'altres. El que sí hi ha, i això és el més important, és l'esbatec d'un humor esparpillant que genera bronquials estats de tabola, mirotes genuïnes i compulsiva esqueixada de barres. Si dic que Marcel Tomàs és un perfecte torracollons genial, penso que ja està tot dit i ben dit. D'això, que si sou vius i teniu l'esma de respirar uns dies més no veig cap motiu, ni un –encara que penseu a penjar-vos–, per no enziroccar-vos l'ànima com més aviat millor! Poseu-hi ales!