Excel·lir

Quins misteris no proporciona el públic de Girona a l'Auditori? De vegades us deixa parats amb l'incomprensible d'una sala mig buida i una artista de primera, com Mayte Martín, longànime a l'escenari; d'altres, en canvi, amb la lògica conseqüent del gust exquisit i del sentit musical, us satura a esportes l'enorme sala simfònica. Diumenge la lògica brava, afortunada i poderosa es va imposar amb felicitat a la presentació del darrer disc de Vicente Amigo: Paseo de Gracia. Recinte pletòric, saturat, impressionant. Silenci absolut, mòbils apagats, desconcertant. Escenari a les fosques. Un focus encercla una cadira buida, flamenca. Vicente Amigo i guitarra. Acords inicials, impecables, nets. Solo, el primer dels temes i tota una declaració d'intencions: atmosfera pessimista, intimitat, i certs aires melancòlics que ho anirien impregnant tot amb versàtils retalls d'alegria. En la mateixa línia sondaven Autorretrato i Mensaje, escenificacions interiors i anímiques xopades d'un caire melangiós. En canvi a Bolero del Amigo hi emergia el punteig d'una guitarra melòdica que emprava ressonàncies de l'estil de Pat Metheny. També hi havia aquest eco instrumental en la rumba Pan caliente, una melodia harmònica i minimalista de meravellosa factura. Vivacitat i alegria, el canvi, va arribar amb les bulerías Azules i Corinto, una mostra apassionada que va acabar esclatant amb Luz de la sombra, ímpetu, coralitat i veus acompanyant l'elegància i la personalitat del bailaor. I especialment Paseo de Gracia, un tall original que va suposar el millor de la nit, una bulería amb gran força de guitarres i la veu poderosa de Rafael de Utrera. Què es pot dir més! Excel·lència, talent i virtuosisme d'un simpàtic Vicente Amigo molt ben acompanyat pels seus músics.

Onze peces, un bis llarguíssim i gairebé dues hores de fabulós concert. Un directe impecable i brillant, poderosament melòdic i embafat d'aquell genial estil personalíssim, íntim, de ritme ingènit i sensible. Amigo impregna en la mescla alguna cosa d'essencial, en un repertori de cançons que potser s'allunyen una mica –no hi va haver ni una soleá o taranta, com és habitual en ell–, però tampoc massa, de la seva filosofia musical. Per ventura aquest disc sigui més popular i amb alguns flirts pop, ja sabem que la fusió és també mestria i gràcia, tanmateix, la seva habilitat amb la guitarra continua a nivells insuperables. Redéu! Com toca!