cultura

Manel

grup musical

“Descobrir un so t'estimula la imaginació”

Un productor podia fer canviar les dinàmiques de quatre persones que es tenen molt vistes
Fer un disc amb ‘ukelele', ara, no tindria cap sentit. Seria una cosa molt passada de moda

Admeten que les entrevistes sempre els han costat “una mica”, però els Manel de Jo competeixo, el seu quart disc, des d'avui a les botigues, sembla que tenen més ganes d'explicar-se que en moltes altres ocasions. A Jo competeixo hi imperen els sintetitzadors i les bases electròniques, ha estat gravat a Nova York sota les ordres, per primer cop, d'un productor (Jake Aaron) i tot plegat fa que segurament Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallvé necessitin argumentar més que mai els seus moviments. El grup Manel, que iniciarà gira el 13 de maig a Banyoles, ens atén en un d'aquests cellers de l'Eixample on solen fer les jornades de promoció.

Què va arribar primer, la decisió de treballar amb un productor o la de fer un disc amb aires d'electrònica?
[Roger Padilla] La idea del productor, que va venir abans, fins i tot, de posar-nos a treballar amb cap cançó.
[Martí Maymó] Podríem haver fet el disc sense productor, però aspirem a fer coses noves i, entre les que mai no havíem fet, hi havia les de gravar fora de Barcelona amb algú aliè.
[Guillem Gisbert] En Joan Miquel Oliver [Antònia Font] diu que els primers discos sempre haurien de ser sense productor, en el sentit que et poden tenyir de professionalitat, en el mal sentit de la paraula. Recordo haver tingut, d'alguna manera, aquesta sensació en el primer disc [Els millors professors europeus, 2008]. I pensar: “Si fem la música que volem de la manera que volem, què carai hi ha de venir a fer algú de fora?” Ara, però, hem vist que un productor ens podia ajudar a sonar diferents de com havíem sonat fins ara. I, també, canviar les dinàmiques de quatre persones que fa vuit anys que treballen juntes i que es tenen molt vistes.
No és un caprici, això d'anar a gravar als Estats Units?
[G.G.] Sí, però en la feina que fem el caprici ha d'existir. L'element de joc i gratuïtat en tot el que passa és constant. O ha de ser-ho.
[Arnau Vallvé] I nosaltres tenim la sort de poder-ho fer, així que... per què no ho fem?
Què hi guanyen, Manel, amb els sintetitzadors?
[R.P.] Un canvi d'aires. Provocar coses que desconeixíem. El simple fet de fer-ho diferent ja és una cosa bona.
[G.G.] La descoberta d'un so, a més, t'estimula molt la imaginació a l'hora de fer cançons. Una successió d'acords amb una guitarra acústica, al capdavall, sempre t'acaba suggerint coses que ja has sentit mil vegades. O t'empeny cap a uns terrenys mentals ja recorreguts. Trobar un so raret en un ordinador, en canvi, t'empeny a nous espais. Descobrir un so que t'agrada, per a algú que fa cançons, és una gran notícia.
Per què, aquesta por de repetir-se?
[M.M.] Per una qüestió de salut. És una manera de continuar divertint-nos, simplement.
És com si necessitessin permanentment marcar distàncies amb el pop folk dels seus inicis...
[G.G.] El primer disc ens va anar bé i és possible que això ens fes pensar que aquella fórmula estava esgotada, sí.
[A.V.] A banda que fer un disc amb ukelele, ara, no tindria cap sentit. No escoltem res que tingui a veure amb això. Seria una cosa molt passada de moda...
[M.M.] És un procés, però, pel qual han passat molts grups. Anar canviant d'estil, i al final, tornar d'alguna manera als orígens, que no diem que no pugui passar. No hi ha cap mena de rebuig al que vam fer.
Té moments molt ballables, ‘Jo competeixo'. Però es fa difícil imaginar-los ballant, a vostès...
[M.M.] Sí, som dels que es queden en un racó de la barra [riu].
[G.G.] Ni ballar ni estar, quan anem de públic a un concert, massa a prop de les primeres files. És així, sí...
Les lletres de ‘Jo competeixo' cal llegir-les més d'un cop, per saber per on van...
[G.G.] Hi ha cançons en què he aplicat tècniques que he anat aprenent aquests últims anys. I d'altres, com dius, que són menys clares i que tenen un significat una mica més tèrbol. A mesura que vas fent cançons t'adones dels teus tics, i un dels meus era que, en les lletres, tot es justificava perquè, al darrere, sempre hi havia una rima. Ara he volgut treure-m'ho del damunt.
Creuen que ‘Jo competeixo', a diferència dels seus altres tres treballs, agradarà a allò que se'n diu “tota la família”?
[M.M.] Sempre tendim a pensar que el disc no agradarà com van agradar els altres; som pessimistes de mena. Però recordo un concert a Mallorca amb un avi i el seu nét, entregadíssims, cantant allò de “vam riure i hem fet l'amor” [de la cançó En la que el Bernat se't troba]. I funcionava.
[A.V.] El que va passar amb el primer disc és una cosa molt estranya que va passar sense que nosaltres ho busquéssim, de manera que seria absurd tornar-ho a intentar. Aquestes coses van com van. No tenim altra opció que fer el que ens ve de gust, assumint que perdrem públic per alguna banda... però que, potser, i tant de bo, en guanyarem per alguna altra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.