Vells amors retrobats

El cinema francès sembla viure un any estrany. L'esperat relleu dels grans cineastes s'ha estat produint en comptagotes i sembla que cada cop sobreviu més un cinema comercial ben realitzat, però que no acaba de brillar. Una pel·lícula com El juez de Christian Vincent podria considerar-se com a obra representativa d'una certa crisi del cinema francès. La pel·lícula, presentada a secció oficial del darrer festival de Venècia, s'articula al voltant de dues possibles històries. En el centre del drama hi ha un judici a un menor que ha crescut en condicions difícils i que es troba en el banc dels acusats. A l'altra cantó, hi ha la historia d'un jutge meticulós i murri (Michel Racine), que porta una certa frustració dins seu, que veu com dins del tribunal popular hi ha una antiga amant (Ditte Lorensen-Coteret). El jutge tímid i solitari intentarà acostar-se a la dona amb la qual va viure una vella historia.

Les dues pel·lícules avancen en paral·lel, mentre es va dibuixant un bon treball de caracterització dels personatges, sobretot de la figura del jutge interpretada per Fabrice Luchini. L'actor que va créixer en el cinema d'Eric Rohmer és l'epicentre de la pel·lícula i la seva interpretació magistral acaba atrapant a l'espectador.

El principal problema de Christian Vincent radica en el fet que un cop ha definit els personatges i ha jugat amb el caràcter introvertit i sever del jutge no sap com fer avançar la pel·lícula. Després de poc més d'una hora sembla com si tot es precipités de forma innecessària, com si el drama judicial perdés la seva importància i s'imposés una història d'amor que s'ha anat gestant lentament, però que no té la passió, ni la força exigida.