Pensaments sobre Caixa Girona

La situació econòmica de Caixa Girona només la coneixen els que han participat en les decisions i les autoritats. En aquestes circumstàncies, és impossible ponderar si la dolença del malalt era terminal o si podia curar-se.

Però escruixeix observar el grau de resignació i la inhibició de la majoria de la classe empresarial gironina. En conèixer la notícia de l'annexió, han tirat pilotes fora, refugiant-se en frases fetes, com ara «Si no ens hi juguéssim res...» o «Som mesells?».

Tampoc es podria entendre –però ho entenem– que l'anterior reunió del consell d'administració fos tan renyida, fins a desautoritzar el president; i que ara hi hagi hagut unanimitat. Rotunda unanimitat! O les circumstàncies eren desesperades... o la Caixa de Pensions ho va exigir com a premissa indispensable.

Els diners són porucs, i en les darreres setmanes aquesta situació ambigua de Caixa Girona segurament va motivar la retirada dels darrers impositors importants. Ho podem imaginar. Això feia afeblir encara més l'entitat.

Algun dia, però, caldrà mirar enrere, i constatar quines han estat les veritables causes de l'actual feblesa financera, i quines decisions hi varen influir. Les situacions d'una entitat de crèdit són provocades per la gestió i els compromisos presos en els exercicis anteriors. S'haurà de veure si aquells que al seu dia es consideraven «líders», i acusen els actuals de «falta de lideratge»... si varen actuar amb prou prudència i previsió.

Era imprescindible la faraònica seu central del carrer de la Creu? I els dispendis elevats en festivals i exposicions, i adquisició d'obres d'art? Era aquest, el «lideratge»?

Girona ha vist perdre, una darrera l'altra, les entitats financeres gestionades des d'aquí. Primer el Banc dels Pirineus, després la Caixa Rural i ara Caixa Girona. No hi ha prou gent amb fusta de financers?

Cal recordar que l'excessiva proximitat i parentiu d'aquestes entitats amb els deutors sempre han portat problemes. És necessari un distanciament major a l'hora d'atorgar o no atorgar préstecs.

Es comprèn, però, que molts clients de Caixa Girona hagin respirat amb calma. El recolzament de la caixa grossa treu les cabòries d'una situació no desitjada.

És un casament de conveniència. La núvia, però, en pot sortir amb el temps malparada, malgrat les arres nupcials...

Brutus, en l'antiga Roma, era un ciutadà honorable, igual que els altres patricis que varen infringir la mort a César. Però l'eliminaren.

Ara vindran jubilacions prematures. La llar de «la Caixa» al carrer Cristòfol Grober les podrà acollir. Una llar asèptica, enfonsada, aparador d'ancians, que algun malintencionat ja n'ha dit «El viver de Mèmora» amb evident mal gust.

I algun dia tal vegada ens demostraran –amb números a la mà, si no, no val– que l'absorció era irresistible, irremeiable. Però permetin-me dir que és molt emprenyador, molt trist, molt idiota perdre una entitat i un gran patrimoni forjat amb capital genuïnament gironí, que il·lusionava, i amb la suor de milers de treballadors al llarg dels anys. En endavant serem –una vegada més– colonitzats i les decisions vindran des de d'alt, encara que en un primer temps ens «donin peixet» per no fer-nos sentir tan frustrats.

Qui se'n recorda de les altres caixes que al llarg dels anys també varen ser absorbides?