Els salvadors del país

Potser aquesta columna que marcarà l'inici d'un període de vacances hauria de ser una mica més esperançadora, però l'esclat de l'afer Fèlix Millet demostra la urgència que tenim a fer un canvi radical cap a una regeneració social i renovar-nos moralment. La decadència és tan clara i evident en tots els àmbits que ja no ens sorprèn res. L'entramat d'interessos teixits pels repartiments de prebendes des del poder polític juntament amb la connivència amb els clans familiars del que havia estat la burgesia catalana, estan provocant un esfondrament de les institucions bàsiques de Catalunya, les quals ens són imprescindibles per reivindicar-nos com a país. Aquesta connivència ha comportat la pèrdua de dues característiques dels avantpassats, les quals van ser un potentíssim motor i estímul per a la nostra subsistència en els moments més crítics: el patriotisme i la moral. El cas Fèlix Millet és un cas clar de la situació que vivim: un cognom il·lustre de la burgesia és suficient per portar-lo a ser membre i a presidir un gran nombre d'institucions i empreses catalanes i rebre medalles de reconeixement patri. Antigament, la burgesia catalana invertia i gastava els seus diners per construir i mantenir tota mena d'institucions, sense connivència política. Avui, són aquestes institucions, de país –en podríem dir–, les que mantenen una part d'aquesta burgesia decadent. En els òrgans de govern d'aquestes institució de país hi trobem prohoms amb nom il·lustre del passat barrejats amb els polítics multiús de torn –com ara un Narcís Serra, un Arcadi Calzada, una Anna Balletbò, etc.–, i amb algun fill o filla còmodament instal·lats i ben pagats. I com totes aquestes institucions només sobreviuen amb subvencions públiques, s'està creant una nova classe, que no és ben bé funcionària, ni política, però que és un mena d'aristocràcia orgànica. És el resultat d'aquest entramat potentíssim d'interessos que Catalunya suporta i sosté i que ens ofega. Des de fa anys, una bona part dels grans empresaris catalans han dimitit de l'empresa. Se l'han venut, i ara n'hi ha que viuen de les rendes i d'altres que viuen molt còmodament en càrrecs orgànics propis d'aquesta nova classe social. Vendre l'empresa era un seu dret, no seré jo qui els ho critiqui. Però aquesta actitud normal de lliure mercat, xoca amb una condició més íntima i si volem més espiritual o romàntica, que és el patriotisme. Si de veritat volem fer un país gran, necessitem que tothom –des del seu lloc– faci gran la seva empresa. Sortosament no s'obliga a ningú a tenir aquests sentiments de patriotisme i d'empresari, són lliures; es tenen o no es tenen. I ells no els han tingut en els moments crítics, i així avui Catalunya gairebé no té grans empresaris ni grans empreses. Sort en tenim, de les participacions industrials de «la Caixa», que ens alleugen una mica aquest desert, i d'algun empresari que encara resisteix. Avui no és just –com fem– presentar com a grans empresaris davant la societat civil, molts que n'ostenten el nom. La que surt als mitjans de comunicació, i que sovint acompanya el govern de torn, és una societat civil orgànica: és aquesta nova casta, o una societat civil oficial, com diu Cardús amb molt d'encert. La real, la que treballa, la que exposa el seu patrimoni i mira de tirar endavant la seva petita empresa, no existeix públicament. Però, sortosament, hi és. I treballa. I, malgrat tot, fa empresa. Aquesta setmana dinava amb un jove empresari, que ha creat la seva pròpia empresa i la fa créixer amb molt d'esforç. Sent la crisi com tothom, però no es desanima, ni pensa a vendre-la. Vol fer-la cada dia més gran. És un patriota, i a divuit anys ja estava en un ajuntament i en altres institucions. Ara té trenta anys, una empresa i una família amb dos fills. I la seva dona també és empresària, i també amb èxit. Els dos hi dediquen un gran esforç, creen llocs de treball, generen riquesa. Durant la sobretaula em va dir que ara dediquen tot el temps a l'empresa i a la família. No tinc cap dubte que el renaixement –els que salvaran el nostre país– serà obra de gent com ara aquests joves empresaris, i no vindrà de mans de tota aquesta munió de grans cognoms que formen part de tots els òrgans de govern de totes les institucions del país i que van deixar de ser empresaris de veritat per convertir-se en empresaris orgànics. I ben pagats en nom d'un pretès pedigrí. Però de dubtosa eficiència.