ELS TRES PEUS

Repensar l'esport

Aquesta frase curta la va deixar sobre la taula Romà Cuyàs en la conferència, ja ressenyada en El 9 de dimecres passat, que va pronunciar, dintre del cicle que organitza la Fundació Esport i Ciutadania a la Pedrera i que impulsa Mario Romeo, el 31 de març passat. La qüestió és complexa perquè hi ha una munió de dades sanitàries que aconsellen la pràctica d'un esport o la simple activitat física. Per altra banda, l'esport és formatiu i també és un factor de desenvolupament i de creació de llocs de treball. I en el nostre temps s'ha convertit en l'eix troncal de la societat. Es pot dir que el salt va començar amb el baró de Coubertin, la restauració dels Jocs Olímpics i la subsegüent creació de federacions, que no depenen estrictament dels governs i que s'han convertit en un cúmul d'organitzacions privades que mantenen una xarxa de relacions internacionals indiscutida. Coubertin va deslliurar els Jocs de la servitud d'Atenes com a marc, fent canviar la seu cada quatre anys, internacionalitzant-los i, després, com a contrapès, va nacionalitzar les participacions tot creant l'orgull de pertinença i possibilitant un espai de confrontació pacífica entre els diversos estats.

Tot sembla que va a favor de l'activitat esportiva. En canvi, hi ha un fet que ho contradiu. En una enquesta recent, elaborada per «la Caixa», es diu que el 97,6 per cent de ciutadans troba positiva la pràctica de l'esport i, en canvi, només en practiquen un 20 per cent. I, últimament, en la franja de 14 a 24 anys hi ha hagut un descens de la pràctica d'un 20 per cent de joves, potser dispersats per la gran quantitat d'estímuls que cinquanta anys enrere no existien. Cal distingir entre el que és una certa activitat física, sense excessos, que sembla aconsellable per a tothom, i la pràctica intensa d'un esport. Ens falten dades per saber les patologies, malformacions i accidents que produeix aquest últim supòsit. També cal saber si són esport certes activitats reconegudes com a tal, com són els escacs i la colombofília. O quan el futbol deixa der ser esport i passa a ser espectacle.

Les coses certes, que funcionen, mai no s'han pogut definir del tot. Per exemple, la música que va de Monteverdi a John Adams, que sabem que no és rock, pop, ni res d'això, no s'ha pogut qualificar. «Clàssica» és un adjectiu que no li acaba de quadrar. I tampoc l'esport, malgrat la definició quasi perfecta de Fabra –«joc o exercici corporal en què es fa prova d'agilitat, destresa o de força, i que aprofita al cos i a l'esperit, al qual dóna promptitud, ardidesa, tenacitat, etc.»– s'acaba de precisar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.