Canes com a exemple i símptoma

Justament avui, 12 de maig, hauria marxat cap a Canes per assistir a la “meva” vint-i-novena edició consecutiva del seu festival de cinema. No faré un lament. Amb la que cau, com diuen, seria impúdic fer el ploricó. La suspensió d’aquest festival, en tot cas, pot servir com un de tants exemples de les conseqüències del coronavirus. Això mentre convida a especular (una activitat preferent en aquests temps estranys de la suspensió de tantes coses amb el supòsit que revindran, però no tal com eren) sobre com podrà tenir lloc un esdeveniment multitudinari per naturalesa. El cas és que Thierry Fremaux, delegat general del festival, va endarrerir tant com va poder l’anunci del que suposava (de fet, volia que fos així) un ajornament de l’edició. S’hi resistia. Com s’ha resistit a dir que no hi haurà festival: no podent ser presencial, afirma que no és concebible que sigui online. Ho ha reconegut recentment afegint-hi que Canes es farà present donant suport als films seleccionats, entre altres accions i col·laboracions per concretar. On verra.

S’intueix en Fremaux un caràcter propici a una determinació obsessiva en intentar que el festival es fes. En tot cas, és evident que no només hi perd ell. Sense que pugui saber si també han resistit a la suspensió, la indústria cinematogràfica (i s’ha de dir que molta vinculada a films d’autor on es dilueix la indústria) hi perd una plataforma i, a més de la del cinema, hi perd molta gent amb empreses i comerços (i els que hi treballen) a la ciutat. Tanmateix, per altres i diversos motius, Canes estava canviant. Fa un parell d’anys, el cambrer d’un restaurant va explicar-me que l’ambient, inclòs el del festival, s’hi havia ensopit (i militaritzat) des de l’atemptat al passeig dels Anglesos, a Niça, el 14 de juliol del 2016. El terrorisme gihadista, de fet, ja havia convertit abans el Festival de Canes en un esdeveniment sota vigilància. A partir del 2002, mesos després de l’atemptat de l’11-S i també amb el pretext d’impedir la pirateria, l’accés a les dependències del festival estava fortament controlat: cada cop se’ns sotmetia a una revisió. Tot primer ens queixàvem i remugàvem, però vam anar acceptant les mesures d’una “nova normalitat”. Aquests controls d’accés feien que les cues fossin encara més llargues i duradores. No sé si ho enyoràrem. Però ara mateix no veig si podrem tornar a estar uns sobre els altres com estàvem condemnats a fer-ho. Són com dues “noves normalitats” incompatibles. Això no només és una cosa de Canes, però, tot i que no vull plorar, ja el trobo a faltar.