Silenci

Les situacions decisives i compromeses ens obliguen a definir-nos. Així gràcies a elles ens anem coneixent tots. El procés ens ha donat a conèixer Joan Manuel Serrat, Isabel Coixet, Rosa M. Sardà i molts altres, val a dir sense grans sorpreses però amb una certa desil·lusió pel petit matís de contradicció que contenen. D’altres descobriments sí que són més sorprenents, tristos i decebedors. Persones que cantaven en to de protesta “Hem vist tancats/ a la presó/ homes plens de raó” i deien “No” a aquesta situació injusta, ara callen; ara mantenen un silenci sospitós. Ara, que torna a haver-hi tancats a la presó homes innocents, sembla que no tinguin res a dir. Que els de fora callin no ens ha de sorprendre gaire, però a dins, els que crèiem al nostre costat, també? No vull creure que tenir “raó” o no, depengui dels ideals que es defensen o de pertànyer a les classes subalternes; o sí? Malgrat l’habitual prevenció ja existent potser caldrà pensar-hi més a l’hora d’oferir premis i honors a persones que tant se’n creien mereixedores –així ho va fer saber– i que tenien unes actituds que semblaven consistents però que potser no ho eren tant. Sort que ara som molts els que preferim no venir d’un silenci ni protagonitzar-lo.