Espanya independent

Fa anys, a casa escoltàvem l’ona curta de la ràdio, i amb alguna dificultat sintonitzàvem missatges en castellà que deien: “Aquí Radio España Independiente, Estación Pirenaica”. Era la veu d’en Solé Tura (q.e.p.d.), que des de diferents sintonies clandestines feia política antifranquista pels vençuts el 1936-39, animant-los amb proclames a favor d’una Espanya lliure de la cruel dictadura. Però avui s’imaginen vostès que Espanya s’independitzés de Catalunya? Certament jo sí, i si això pogués ser cert, seria un exemple molt honrós, demostrar al món que la resta del país també pot sortin-se’n per si sol. Però ara la que vol ser independent és Catalunya, per deslliurar-se d’aquest jou que fins avui l’obliga a contribuir impositivament en una Espanya que malbarata els seus pressupostos i fingeix ignorar que existeixen altres prioritats, com són les infraestructures catalanes de la disposició addicional tercera de l’Estatut, i els controls econòmics a la Generalitat de Catalunya, que l’ofeguen amb constants retallades, i la difamen amb polítiques partidistes, impedint-li un referèndum pel dret a decidir, vulnerant uns drets fonamentals que l’ONU defensa. Mentre esperem la sentència de l´1-O del magistrat Marchena, l’exili i la presó preventiva dels nostres polítics són inamovibles; fan insuportables els seus empresonaments, pel desig d’escarmentar venjativament amb la seva encara “llei mordassa” pel dret fonamental de la llibertat d’expressió que van gosar defensar. Si en Solé Tura encara visqués, ben segur, i amb molt sentit de l’humor, avui diria als quatre vents: “Aquí Ràdio Catalunya Independent, Estació «La Sagrera»”.