Voluntat

Em trobava a la plaça Sant Jaume de Barcelona quan vaig sentir un nen preguntar a la seva mare: “Por qué hay tantos lazos amarillos?”, i la mare respondre-li: “Calla, perdieron una batalla.” Aquest “calla”, aquest silenci imposat, és inamovible?

Observem un moment el terra que trepitgem i imaginem-nos la seva història des d’ara fins a l’inici del temps. Què ha perdurat al llarg del temps? Per a mi ha estat la Naturalesa, i en ella la persona física.

Millorar les circumstàncies personals i/o col·lectives és un dret fonamental (Declaració Universal de Drets Humans, Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides). Per a millorar a vegades cal sortir del marc establert.

Un amic de Londres em pregunta estranyat pels silencis globals davant la situació dels polítics catalans empresonats. Qüestió extrapolable a situacions contràries als principis bàsics d’igualtat, llibertat i fraternitat com els maltractaments al medi ambient, la mortalitat infantil, el “quart món”, les diferències salarials, la violència global, els desplaçats forçats (es calcula que n’hi ha 70,8 milions al món), etcètera. Per què aquests silencis?

Hi ha por? Per descomptat que n’hi ha. Som humans!

El 1949, l’abat Escarré, del monestir de Montserrat, va dir a uns joves: “Feu pàtria; no feu política.” Crec que avui ens indicaria el mateix, ja que potser per a molts és més llaminer fer política o romandre en la zona de confort que procurar l’interès general, que fer pàtria.

La voluntat és la capacitat per aconseguir el que hom vol (per exemple, la prosperitat, el benestar, la llibertat...). Sens dubte també cal informació, oportunitat, unitat i capacitat de superació.

La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat de l’Estat (art. 21,3 DUDH). És l’essència de l’Estat democràtic.

Quina és la voluntat del poble de la terra que trepitgem?