Residències d’avis

En relació amb la carta de la Sra. M. Rosa Arboix Sagarruy publicada a El Punt Avui el dia 11 d’abril, voldria manifestar el següent:

No totes les persones que estan en una residència són avis, per tant crec que és millor utilitzar altres noms. Anar a una residència no em sembla una solució per quan no hi ha cap més remei, com diu ella, sinó que pot ser una bona solució moltes vegades.

Per temes professionals, familiars..., he tingut l’ocasió de tenir relació amb residències i, en general, sempre he pensat que tot el personal que hi ha allà fa una gran feina. Evidentment, segons la classe social varia el tipus de residència, però també variava el lloc on vivien abans.

Per als pares tenir fills és una opció de vida escollida i, per desgràcia, en alguns casos sembla que sigui per tenir cuidadors el dia de demà; en canvi, cap fill tria néixer i, per tant, el grau d’obligació i responsabilitat hauria de ser molt diferent.

Crec que opinar és difícil i crec que si per algun motiu una persona ha d’anar a viure a una residència, els seus familiars o coneguts mai haurien de pensar “tal faràs, tal trobaràs”, sinó que és la millor opció per a ells i per a aquella persona.