El gat que mira el no-res

Davant de casa meva hi ha un terreny abandonat on viu com pot una família de gats. Cada dia a les quatre, n’hi ha un, de color negre amb ulls grocs, que s’asseu al sol per contemplar el silenci del carrer.

El saludo, trencant-li el moment de pau, i es gira esglaiat. Només volia dir-li hola, però sembla que l’he espantat. Potser li he recordat que encara som aquí. Que tard o d’hora tornarem a inundar els carrers de soroll, de presses i de fum. Però com un gran savi que sap gaudir del present, m’ignora i es tomba per tornar a contemplar el no-res.

Ahir parlava amb algú sobre el fet que no sabem estar sense fer res. Ara que la Covid-19 ens ha obligat a parar màquines, tenim més moments per observar-nos a nosaltres mateixos i sentim aquest estrany neguit més sovint. Un neguit que, estàvem d’acord, no ens porta enlloc. Perduts en un mar de dubtes, potser per això ens agrada tant observar els animals que s’asseuen al sol per contemplar el silenci del carrer.