Ens volem vives

No sé qui eres, dona. No sé de quin color eren els teus ulls, ni com el gest del teu somriure. No sé quins eren els teus somnis i anhels, o si alguna vegada vas ballar sota la llum de la lluna, imaginant ser la fada d’algun bosc encantat. No sé quines devien ser les teves pretensions, ni com imaginaves la teva vida futura. Però sé que l’ombra d’un monstre va haver de plantar-se davant teu. Algú degué escollir ser el guardià de la llum dels teus ulls i va decidir un dia apagar-la sense més ni més, i va truncar, així, els teus somnis. Ja no podràs ballar, ni riure, perquè algú es va atorgar el poder dels déus i va decidir provocar el teu últim sospir. Nosaltres no volem ni una víctima més, nosaltres ens volem vives. Tant de bo haguessis pogut escapar del que segurament va ser per molt temps el teu malson. Tant de bo jo no estigués escrivint això. Malauradament són moltes les dones que han tingut la teva mateixa mala fortuna, ensopegant un fatídic dia amb qui acabaria sent el botxí de la seva vida. Tant de bo ara, qualsevol dona, víctima de l’ombra d’aquesta altra pandèmia, la de la violència de gènere, pugui escapar avui mateix, i ser la propietària de la seva vida i seguir ballant sota la lluna, sempre.

No sé qui eres, però descansa en pau, dona. Ni una més!