Jo també

Com la gran i admirada Carme Junyent, recentment traspassada, jo també vull morir-me en català. Això és una cosa tan elemental que no hauria de ser ni tan sols qüestionada. Per ningú. Si he nascut en català i la meva llengua és aquesta, per què no he de tenir dret a ser-hi atès fins al darrer alè de la meva vida? El mateix plantejament és vàlid per qualsevol persona i qualsevol llengua. Qui negui aquest dret fa gala d’una roïnesa i una misèria humana i mental immenses. Darrerament hi ha una proliferació del missatge amb la dicotomia “salut o llengua”, quan qualsevol persona hauria de saber que gairebé sempre “llengua és salut”. Tothom sap que, en segons quins estadis vitals, la proximitat i la calidesa del cuidador són gairebé tan importants com les cures mateixes. Això només és possible en la llengua pròpia del pacient, ja que, a més, com més deteriorada està la salut, la persona va reculant cap als seus orígens: entre altres, la llengua. Per tot això trobo tan esgarrifós el que, per exemple, han fet a les Illes suprimint el requisit del català per poder treballar a la sanitat, o aquí fan, sense cap normativa, molts (mals) professionals sanitaris.